EL BOTÀNIC ARA

ÉS TARDOR AL JARDÍ

TEMPS DE BAIES I CAIGUDA DE FULLES

CATÀLEG VIRTUAL D'ESPÈCIES VEGETALS

Vella pseudocytisus subsp. pseudocytisus

FAMÍLIA : CRUCIFERAE NOM CIENTÍFIC : Vella pseudocytisus subsp. pseudocytisus NOM COMÚ : ESCRUIXIDOR FALS COL·LECCIÓ DEL JARDÍ : Rocalla d'endemismes DESCRIPCIÓ :

Arbust fins d'1 m d'alçada, molt ramificat, sense espines, amb pèls simples sobre tota la planta. Fulles senceres, espatulades, obtuses, carnoses, coriàcies, densament híspides, de color verd glauc. Les flors, amb un diàmetre de 10 a 15 mm, són hermafrodites i actinomorfes, i s'agrupen en raïms terminals fins de 40 flors, sense bràctees. Els 4 sèpals són lliures, erectes, híspides, els laterals lleument gibosos a la base. Els 4 pètals són lliures, unguiculats, grocs, amb l'ungla molt llarga, morada, i el limbe patent, espatulat. Els 6 estams són similars, poc més llargs que l'ungla del pètal, concrescents per parells, amb les anteres lliures. El fruit és una silícula híspida, lleugerament pedicel·lada, amb dues parts ben diferenciades; la basal conté de 2 a 4 llavors, és dehiscent, subesfèrica, híspida i té 4 o 5 costelles ben marcades; la superior és estèril, comprimida, còncava i glabra. Les llavors són el·lipsoïdals, de color marró.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ :

És un endemisme del centre i sud de la península Ibèrica, amb l'àrea de distribució molt fragmentada. Les poblacions més extenses es troben a l'entorn d'Aranjuez, Madrid. Viu sobre sòls amb guix, de salinitat moderada, en turons i vessants assolellats, també en límits de cultius i vora de carreteres i camins, entre els 400 i 600 m d'altitud.

FLORACIÓ I FRUCTIFICACIÓ :

Floreix, aprofitant les pluges primaverals, des de principis de març fins a mitjans de juny. La maduració dels fruits arriba a l'estiu, quan s'obre la seua part basal per alliberar les llavors.

CURIOSITATS :

Hui en #UnaFinestraAlBotanic us parlem d'un endemisme ibèric que no es troba habitualment als jardins per ser una planta protegida en tots els territoris on viu espontàniament: Andalusia, Castella-la Manxa i Madrid.

L'amenaça d'aquesta espècie es deu a la pressió dels herbívors domèstics i silvestres, la transformació de les guixeres en cultius agrícoles i l'obertura d'infraestructures que travessen les poblacions naturals. A això s'uneix, la lenta regeneració pròpia d'aquesta espècie i d’altres exclusives d'aquests ambients secs i salins.

Les flors són pol·linitzades per dípters, himenòpters i lepidòpters, que necessiten un òrgan succionador per arribar al nèctar produït a l'interior de la flor. Les llavors ixen llançades a l'obrir-se el fruit bruscament i, des del terra, són dispersades per les formigues.

Només d'aquesta espècie s'alimenten les erugues d'una papallona nocturna (Clepsis laetitiae), pel que la seva supervivència depèn de la conservació de les poblacions d'aquesta planta.

El nom del gènere procedeix de vela -ae, paraula llatina amb la qual es feia referència a diferents ravenisses (crucíferes). L'epítet específic el va prendre Linné del nom donat per Caspar Bauhin (1560-1624) a aquesta planta, potser pel seu paregut llunyà amb el banús fals (Cytisus laburnum L., leguminosae).