CATÀLEG VIRTUAL D'ESPÈCIES VEGETALS

Buxus balearica Lam.

Aquesta espècie té dos centres de distribució molt separats, un en l'oest de la conca mediterrània (sud de la Península Ibèrica, Balears, Sardenya i nord d'Àfrica) i un altre a l'est del mediterrani (sud d’Anatòlia a Turquia). A les illes Balears, si bé hi ha constància que estava més estesa, actualment només es localitza a l'illa de Mallorca (sobretot en la serra de Tramuntana) i a l'illa de Cabrera. En la Península Ibèrica trobem poblacions disperses en les serres calcàries del litoral de Màlaga, Granada i Almeria.

Per aquest motiu, és una espècie inclosa en Règim de Protecció Especial en els catàlegs d'espècies amenaçades d'Andalusia i Balears.

Arbust de 1-3(5) m, monoic, robust, erecte, molt ramós. Branques generalment erectes, d'escorça marró-groguenca, molt folioses. Fulles senceres, oposades, amplament el·líptiques o ovalades, curtament peciolades, decurrents en els entrenusos, glabres, coriàcies, de color verd fosc pel feix, una cosa més clara en el revés. Flors unisexuals, unes masculines i altres femenines, totes sobre el mateix individu, reunides en inflorescències, generalment axil·lars, de 7-10 mm; cada inflorescència està formada per una flor femenina, més o menys central, i diverses flors masculines al voltant. Flors masculines sèssils o curtament pedicel·lades, amb periant format per quatre peces (tèpals) triangulars, aquillades, blanquinós-traslluïdes, amb quatre estams i un ovari rudimentari (no funcional); flors femenines sèssils, amb periant format per sis peces similars a les masculines, persistents en la fructificació, amb gineceu format per un ovari tricarpelar que es prolonga en tres estils groguencs, curts, rectes, gruixuts, cadascun acabat en un llarg estigma estret, recurvat. Fruit verd, dehiscent, de 12-14 x 7-9 mm, esfèric i tricorne, per les restes dels estils i estigmes a manera de banyes, d'uns 4-6 mm. Llavors generalment una per lòcul, sis per fruit, llises, brillants i negres.

Forma bosquets i matolls oberts, per la degradació de l'hàbitat, en zones costaneres sobre substrats calcaris en localitzacions relativament ombroses i fons de barranc. 

Planta de floració relativament primerenca, en molts punts ja podem veure les primeres flors el mes de febrer, estenent-se el període de floració fins al mes d'abril, moment en què comença la fructificació. Els fruits s'obrin al final en els dies càlids de l'estiu, encara que les llavors romanen retingudes llarg temps.

Es tracta d'una espècie en regressió. Estudis palinològics han mostrat que aquesta planta estava molt més estesa en el passat. L'espècie va patir una forta reculada al llarg del segle XIX quan la gran part dels extensos boscos que formava a Balears i Andalusia van ser talats per a carbonejar les seues gruixudes tiges (alguns tan gruixuts com el cos d'una persona) de fusta densa, molt valorada en treballs d'ebenisteria. Aquest va ser possiblement el motiu d'extinció a Menorca.

Hi ha un possible testimoniatge de la seua presència en la serra de Cartagena en 1943, però estudis genètics recents realitzats sobre el material del plec d'herbari assenyalen que probablement es tracta de plantes mallorquines que, o bé van ser introduïdes en la zona o mai van estar i la seua localització es deu a un error d'etiquetatge.

Ha sigut utilitzat com a planta medicinal, però l'ús intern del boix de Maó, especialment de les seues fulles i arrels, però en general tota la planta, es considera perillós perquè conté substàncies verinoses.

Com el boix comú, la seua fusta és molt apreciada en fusteria i ebenisteria per la seua resistència, color groguenc i gra fi. Antigament era habitual el seu ús en la fabricació de mànecs d'eines, utensilis de cuina, mànecs de ganivets i adorns d'instruments musicals.