MEDICINALS
L’ús de les plantes per alleujar dolors i curar malalties és tan antic com la humanitat. Al principi era totalment intuïtiu, però els coneixements es van acumular i es van transmetre de manera oral entre els fetillers i els bruixots, que diagnosticaven les malalties i subministraven els remeis elaborats a partir de les plantes que ells mateixos havien collit.
Els primers texts que parlen de l’ús de les plantes medicinals tenen una antiguitat de 3.000 o 4.000 anys. Es fa referència a les virtuts de les plantes i al seu ús a l’antiga Mesopotàmia, la Xina i Egipte. A Europa és a partir de l’edat mitjana i sobretot del Renaixement quan comencen a difondre’s els coneixements sobre el paper terapèutic de les plantes. Apareixen diverses publicacions al llarg del segle XVI i es creen càtedres d’Herbes a les Facultats de Medicina. Per permetre l’explicació de les classes pràctiques en els estudis sobre plantes medicinals es van crear els primers horts i jardins de simples, el primer dels quals va ser el de Pisa, fundat el 1543. La Universitat de València va crear la càtedra d’Herbes el 1567 i la va ocupar Joan Plaça, a qui es va encarregar la instal·lació d’un hort de plantes medicinals, antecessor de l’actual Jardí Botànic.
Les plantes medicinals no són en l’actualitat l’element fonamental del Jardí Botànic, però s’hi ha reservat una zona de conreu i d’exhibició, a l’extrem nord, a l’esquerra de l’umbracle. El quadre de plantació és traçat com el pati d’un convent medieval, lloc en què al llarg de tota l’Edat Mitjana hi va haver horts de simples i on es va conservar i va augmentar el coneixement sobre les propietats terapèutiques de les plantes. Aquesta ambientació vol situar el visitant en l’ambient de tranquil·litat, recolliment i misteris que envoltava en aquella època l’ús de les plantes medicinals. A l’hort i a l’apotecaria només entraven els iniciats. Es troba separat de la resta del Jardí per una bardissa elevada de marfull (Viburnum tinus) que impedeix la visió des de l’exterior i aïlla la col·lecció i els seus visitants de l’activitat del Jardí. Només s’hi pot accedir per un punt, salvant un reixat de fusta. El quadre té dos eixos principals en forma de creu, al centre del qual se situa, com als claustres conventuals, un pou que serveix com a punt de referència. Els corredors són coberts de lloses roges, entre les quals creixen plantes entapissants. Les taules de plantació tenen un traçat simètric i s’hi disposen les plantes en taques homogènies agrupades segons la tradició del seu ús i les condicions de sòl i ombra que requereixen per prosperar. A l’extrem dels corredors s’han disposat uns bancs de pedra calcària que animen al repòs i la meditació.
En la col·lecció de les plantes medicinals es presta especial atenció a l’etnobotànica valenciana i s’hi dedica gran part dels quadres de plantació. Hi ha plantes tranquil·litzants com la valeriana roja (Centranthus ruber) o la valeriana comú (Valeriana officinalis); altres són desinfectants, com la sàlvia (Salvia officinalis), el romaní (Rosmarinus officinalis), el timó (Thymus vulgaris) o l’espígol (Lavandula latifolia), estomacals, com el poliol (Micromeria fruticosa) o la camamilla borda (Santolina chamaecyparissus).
També s’hi conreen plantes de gran tradició en la medicina popular d’altres territoris. Així, hi podem trobar l’acant (Acanthus mollis), la consolda (Symphytum officinale), el ricí (Ricinus communis), etc.
Al final, hi ha dues taules dedicades a les plantes verinoses, algunes també emprades en fitoteràpia. S’hi troben plantes autòctones dels nostres boscs com la belladona (Atropa belladona), el marfull (Viburnum tinus), el baladre (Nerium oleander), el lligabosc (Lonicera implexa), la falguera aquilina (Pteridium aquilinum) i, entre aquestes, l’exòtica heura verinosa (Rhus toxicodendrum), que cobreix grans extensions als boscs d’Amèrica del Nord.
INDUSTRIALS
Les persones han fet servir des de sempre les plantes per alimentar-se, vestir-se, condimentar els aliments, escalfar-los i fer calor a la seua llar. Amb el desenvolupament de l’agricultura la humanitat va aprendre a conrear i, a poc a poc, va seleccionar les varietats de les plantes que resultaven més productives, més resistents o de cicle més curt. En l’actualitat, amb les modernes tecnologies, ha continuat la domesticació i la millora dels aspectes útils de les plantes.
De les gairebé 250.000 espècies de plantes superiors que viuen sobre la Terra, sols en són usades per les persones una mínima part, alguns centenars, i de manera intensiva sols se’n conreen unes desenes.
A escala mundial en l’alimentació humana el 88% de les calories i el 90% de les proteïnes procedeixen directament dels vegetals. Els cereals són, sens dubte, el grup de plantes de major importància en l’alimentació mundial, com a subministradors d’hidrats de carboni. Les lleguminoses també hi tenen gran importància, per la seua aportació de proteïnes a la dieta humana. Tant els cereals com els llegums poden consumir-se sense a penes transformació. Tanmateix, altres plantes necessiten d’importants processos industrials abans d’extraure’n els productes útils per al consum, com és el cas de la canya de sucre (Saccharum officinarum) o la remolatxa sucrera (Beta vulgaris var. rapa), i de les espècies oleaginoses, gira-sol (Helianthus annuus), cacauet (Arachis hypogaea), soja (Glycine max) i olivera (Olea europaea).
El lli (Linum usitatissimum) o el cotó (Gossypium herbaceum) es conreen per extraure’n fibres vegetals que es fan servir en els teixits, i la pitera (Agave americana) o el cànem (Cannabis sativa) per fer fils i cordes.
A partir de l’extracte d’algunes plantes es fabriquen begudes refrescants, l’orxata de la xufa (Cyperus esculentus) i el most del raïm (Vitis vinifera), o alcohòliques, el vi del raïm i la cervesa de l’ordi (Hordeum vulgare). Hi ha plantes tintòries, aromàtiques, bioenergètiques, estimulants i, en general, gran part de les necessitats de les persones poden ser satisfetes amb productes d’una o l’altra planta.
Al Jardí Botànic al llarg del segle XIX es van fer assaigs d’aclimatació de plantes, alhora que s’hi impartien classes de la càtedra d’Agricultura, i per això es van crear col·leccions de plantes útils. El Jardí del segle XXI també té el seu lloc per a les plantes de major importància en l’economia mundial i necessàries per a la subsistència de la humanitat. Es troba al centre, entre la unitat didàctica i l’hivernacle tropical i té un disseny senzill, amb deu taules de conreu de forma rectangular. En cada una es conrea una espècie d’interès i els conreus s’hi van succeint al llarg de les estacions. Per això la col·lecció és canviant, però sempre es podrà trobar-hi cereals, ordi, blat (Triticum vulgare), sègol (Secale cereale), dacsa (Zea mays), avena (Avena sativa); lleguminoses, cigrons (Cicer arietinum), llentilles (Lens esculenta), o oleaginoses, soja, gira-sol, cacauet, al costat d’altres conreus de menor importància com els de plantes tèxtils, cotó o lli, el tabac (Nicotiana tabacum), la xufa, la canya de sucre o la remolatxa sucrera. El visitant habitual podrà seguir el desenvolupament del cicle de creixement de cada un d’aquests conreus i veure la collita final, la recol·lecció de les quals es fa de manera tradicional.
FRUITERS
La col·lecció d’arbres fruiters dedica una especial atenció als que tradicionalment s’han conreat a València, tant a les terres d’horta, com a les de l’interior, la presència de les quals resultarà familiar per a molts visitants. La majoria són de la família de les rosàcies, entre les quals es troben els fruits carnosos de la poma (Malus domestica), pera (Pyrus communis), bresquilla (Prunus persica) i pruna (Prunus insititia), i els secs de les diverses varietats d’ametlla (Prunus dulcis). Són arbres típicament de secà, encara que en algunes èpoques també van ser conreats als horts.
Al costat d’aquests hi ha altres fruiters que es conreen en menor escala prop de masies i alqueries per completar, amb els seus saborosos fruits, la dieta de la població, són els magraners (Punica granatum), figueres (Ficus carica) i ginjolers (Ziziphus jujuba). Alguns, com l’arbocer (Arbutus unedo), formen part dels boscs mediterranis i els fruits eren collits a les poblacions naturals.
Per complementar la col·lecció s’hi ha plantat alguns arbres fruiters exòtics, kiwi (Actinidia chinensis), mango (Mangifera indica), pistatxo (Pistacia vera), arbre de la tomata (Cyphomandra betacea), guaiaber (Psidium guajava), litxi (Litchi chinensis), nashi (Pyrus serotina), etc., cada vegada més freqüents als mercats, però poc conreats al nostre territori.
CÍTRICS
Els cítrics tenen una gran importància econòmica i social al territori valencià, per això no podien faltar entre les col·leccions del Jardí Botànic.
Els cítrics pertanyen a la família de les rutàcies. Són arbusts o arbrets, de fulles sempre verdes, coriàcies i llustroses, amb fruits en baia de pell grossa i coriàcia, de color ataronjat o groc, amb glàndules d’essències aromàtiques i polpa amb llargues cèl·lules plenes de suc, són les conegudes llimes, pomelos, taronges o mandarines.
Són originaris del sud d’Àsia i van ser portats als països mediterranis per les expedicions d’Alexandre Magne. Des d’aleshores aquest conreu es va anar estenent-se pels territoris càlids lliures de gelades intenses i actualment es conreen intensivament als països de clima suau, especialment a la regió mediterrània, sud dels Estats Units d’Amèrica, el Brasil, Mèxic, Àfrica del Sud i Austràlia. La selecció feta sobre les espècies silvestres n’ha aconseguit nombroses varietats, cada una amb característiques pròpies de qualitat i resistència a les plagues o a l’ambient.
La col·lecció hi ocupa una superfície d’uns 300 m2 on es recullen les varietats més importants dels cítrics conreats a València. Hi ha tarongers (Citrus sinensis), pomelos (Citrus maxima), mandariners (Citrus reticulata), llimeres (Citrus limon) i també s’hi ha portat algunes espècies poc esteses al nostre territori, però també comestibles i d’excel·lent sabor, com les taronges de la Xina o cumquat (Fortunella margarita) que desenvolupa un fruit petit, ovat que es menja una vegada madur sense pelar i s’uneix el sabor amarg de la corfa al dolç de la polpa.
Dels tarongers, pomelos, mandariners i llimeres es consumeixen els fruits suculents, tots de sabor més o menys agre i rics en àcid cítric i gran quantitat de vitamines, especialment C, refrescants i saludables. Les taronges amargues (Citrus aurantium), de fruits no comestibles per ser extraordinàriament amargs, són conreades com a arbres ornamentals, en carrers i jardins, i per aprofitar les seues flors, l’escorça i les fulles en medicina i perfumeria.
Recentment aquesta col·lecció s’ha vist considerablement incrementada amb l’aportació de més de 50 espècies i conreus de diferents rutàcies que formaven part de la col·lecció que l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA) ha desenvolupat durant la realització del seus estudis de selecció i millora dels cítrics. Aquestes varietats han estat plantades en grans cossiols de fusta, a l’estil de les orangeries franceses, i disposades de manera ordenada a la glorieta de Carles Pau, al centre del Jardí.
L'HORTA
L’horta valenciana és un ampli territori que s’estén al voltant de la ciutat de València i que és regada per les sèquies que naixen del riu Túria. És una zona determinada per un típic i característic paisatge, amb camps de conreu, alqueries i pobles disseminats. Els seus límits se situen pel nord a Puçol, en arribar als tarongerars de Morvedre, per l’oest als turons terciaris de Montcada, Paterna i Torrent, pel sud a Catarroja, als límits de l’Albufera, i per l’est al mar.
El més significatiu de l’horta és el paisatge que creen els seus conreus, que formen un tapís multicolor, canviant al llarg de l’any, en el qual és present una eficaç activitat humana. El paisatge es trenca sols per la presència d’alqueries o barraques disseminades i per algun xop (Populus alba), lledoner (Celtis australis), om (Ulmus minor), morera (Morus alba) o fruiter aïllat. El reg, element fonamental a l’horta, té origen romà, va ser modificat i millorat pels àrabs, i es va conservar després de la conquesta cristiana. Una complexa xarxa de sèquies i canals rega unes 13.000 hectàrees, que prenen l’aigua del riu Túria a les sèquies reials de Montcada, Tormos, Mestalla i Rascanya, per la vora esquerra, i de Quart, Mislata, Favara i Na Rovella, per la vora dreta.
Fins al segle XIX els conreus de l’horta van ser molt més variats, a més d’hortalisses, hi havia cereals, cànem, moreres, figueres, ametllers i altres arbres fruiters. La crisi de la seda va motivar la desaparició de les moreres, els cereals aragonesos i castellans van substituir els que es conreaven a l’horta, els fruiters de secà es van traslladar a l’interior i tot el terreny va ser guanyat per al conreu d’hortalisses. Ocasionalment s’hi ha conreat també tabac, cotó i en algunes zones xufa o cacauet. En l’actualitat el creixement urbà de València i els pobles adjacents ha reduït l’extensió de l’horta i ha convertit els antics conreus en nous barris residencials.
L’horta és conreada durant tot l’any, la seua superfície està permanentment coberta de plantes, generalment de cicle curt, que s’alternen al llarg de les estacions. Així durant l’hivern hi dominen les múltiples varietats de la col (Brassica oleracea), com ara col geganta, col llombarda, col de Brussel·les, col de cabdell, bròquil, coliflor, etc., les faves (Vicia faba), creïlles (Solanum tuberosum), cebes primerenques (Allium cepa), alls (Allium sativum) i carxofes (Cynara scolymus). A l’estiu l’horta és molt més variada, hi ha dacsa (Zea mays), tomates (Lycopersicon lycopersicum), albergínies (Solanum melongena), pimentons (Capsicum anuum), cebes, enciams (Lactuca sativa), bajoquetes (Phaseolus vulgaris), garrofons (Phaseolus lunatus), pèsols (Pisum sativum), melons d’Alger (Citrullus lanatus), melons (Cucurbita melo), etc. D’aquesta manera, amb l’alternança de conreus de cicle llarg i curt, i d’estacionalitat més o menys marcada, s’aconsegueixen tres collites a l’any.
Per acostar-hi els ciutadans, especialment els xiquets, a aquest ambient tan important en la cultura i en l’economia de València, i als productes freqüents en la nostra alimentació, però desconeguts al camp, al Jardí Botànic es manté una petita horta on es conreen plantes de manera semblant a com es fa a l’horta de València. Els conreus s’hi van alternant segons les estacions i les sembres, les plantacions, els adobaments o la recol·lecció es fan en el mateix moment i de la mateixa manera que a l’horta.
