Al centre del Jardí Botànic s’alça una estructura de gran originalitat, possiblement única. Es tracta d’un gran umbracle de ferro i rajola construït entre el 1897 i el 1900. La coberta crea una suau ombra tamisada que permet el desenvolupament de plantes més o menys esciòfiles (amants de l’ombra). Aquestes plantes van haver de modificar les seues estructures vegetatives i adaptar-les per aconseguir assimilar llum suficient en un ambient ombrívol. Per això són plantes amb fulles grans intensament verdes, per la gran quantitat de clorofil·la que acumulen i, amb freqüència, amb tiges també verdes. A l’umbracle es conreen espècies esciòfiles d’origen ben divers. Hi ha palmeres dels densos boscos subtropicals americans com Chamaedorea seifrizii, Ch. costaricana, Ch. metallica, Ch. elegans; o d’australians com Howea forsteriana o Archontophoenix alexandrae. També hi ha falgueres arborescents d’Amèrica Central (Blechnum brasiliense), ficus asiàtics (Ficus benjamina, F. lyrata, F. elastica), aràcies americanes (Monstera deliciosa, Philodendron bipennifolium) i araliàcies d’Asia o Austràlia (Schefflera arboricola i Brassaia actinophylla), diverses varietats de l’europea heura (Hedera helix) i begònies de tot el món (Begonia boweri, B. foliosa, B. masoniana, B. nelumbiifolia, B. picta, B. rex, B. sanguinea). Finalment, s’hi conreen les tradicionals Ligularia tussilaginea, Aspidistra elatior i Hoya carnosa abans freqüents als patis de les cases i que actualment són cada vegada més estranyes.

Per la gelosia que cobreix la façana sud de l’umbracle pugen rosers enfiladissos i al peu dels adorns de ferro hi ha cossiols grans de fang amb arbocers (Arbutus unedo) de peu alt i gazànies (Gazania uniflora).
Al centre de l’umbracle hi ha un estany antigament usat per regar els cossiols que s’ordenaven a l’ombra i que avui es troba ocupat per jacints d’aigua (Eichhornia crassipes) i els enciams de mar (Pistia stratiotes), plantes flotants originàries de les aigües tranquil·les dels països tropicals i subtropicals de tot el món.