El Jardí es troba totalment envoltat per un mur de tancament, típic dels antics horts valencia
ns, que s’ha mantingut al llarg de la seua història com a record dels seus orígens: l’Hort de Tramoieres.
Aprofitant l’estructura creada al mur durant la restauració del 1990, i per trencar-ne la monotonia, a la part interior es va disposar una col·lecció de plantes especialment adaptades a la recerca de la llum: les lianes o les enfiladisses.

Les plantes enfiladisses o lianes són un exemple de les adaptacions dels vegetals en la seua lluita per la llum i l’espai. Són plantes que sense a penes despesa d’energia, sense desenvolupar grans troncs que les eleven cap a la llum, poden situar en poc de temps les seues fulles per damunt de l’ombra del bosc, enfilant-se sobre altres vegetals, murs o roques.

Les plantes enfiladisses tenen un creixement ràpid en longitud, que a penes s’acompanya de l’engrossiment de la planta, són incapaces de mantenir-se dretes per elles mateixes i necessiten d’òrgans de fixació per poder créixer pel suport sense caure a terra. Els mecanismes utilitzats per enfilar-se són ben diversos i constitueixen un altre interessant exemple de convergència adaptativa, ja que espècies procedents de grups taxonòmics ben diferents han desenvolupat estructures semblants.

Al llarg del mur poden veure’s diferents estratègies de fixació. Les arrels caulogèniques són arrels petites que apareixen a la part aèria de la tija i entren dins les fissures de les roques o de l’escorça dels arbres, són característiques de les heures (Hedera helix) i els ficus (Ficus pumila). Les espines són estructures rígides i agudes que enganxen a la superfície del suport, són conegudes les de les roses enfiladisses (Rosa sempervirens) i la buguenvíl·lea (Bougainvillea spectabilis). Però els òrgans especialitzats més característics de les lianes són els circells, generalment derivats de l’adaptació de les fulles o les estípules, que es poden veure en moltes de les plantes conreades. Les vinyes (Vitis vinifera) i passifloràcies (Passiflora edulis) tenen circells filiformes que, en contacte amb el suport, s’arrissen i la planta hi queda fixada, mentre que les parres verges (Parthenocissus tricuspidata) o l’ungla de gat o bignònia (Macfadyena unguis-cati) tenen circells digitats que s’adhereixen o claven al suport. Finalment, algunes plantes no desenvolupen òrgans especials, però modifiquen la seua forma de creixement i tenen tiges volubles, que envolten l’arbre a mesura que creixen. Els lligaboscs (Lonicera implexa, L. japonica) i les glicines (Wisteria sinensis) tenen tiges d’aquest tipus.