Les glaciacions del Quaternari van provocar l’extinció de gran part de la flora extratropical. Les zones temperades van quedar lliures de freds intensos per la qual cosa la flora hi va sobreviure, però a més es va enriquir amb la desplaçada per l’avanç dels gels. Els territoris de clima mediterrani. juntament amb els tropicals, són els que actualment posseeixen la flora més original y diversa.

La història geològica del Mediterrani, els períodes de dessecació i inundació, l’avanç dels gels o la suavització del seu clima, la formació de les muntanyes i la separació de les illes, han provocat uns processos de fragmentació del territori que ha afectat les plantes que hi vivien. Quan les poblacions d’una espècie resten separades i aïllades, evolucionen de manera independent i poden donar origen, amb el temps, a espècies diferents que lògicament tenen estrets lligams de parentesc. Aquest fenomen és conegut com a vicari i al Mediterrani és ben freqüent.

D’altra banda, la regió mediterrània es troba sota la influència d’un clima comú, caracteritzat per les temperatures suaus a l’hivern i la sequera acusada a l’estiu, que ha forçat que les persones assentades a la seua conca desenvolupen unes formes comuns d’aprofitament de l’aigua i del sòl, i basen la seua agricultura en conreus semblants.

Amb el rocall d’endemismes el Jardí Botànic va trobar la manera de transmetre al visitant aquesta doble faceta del Mediterrani: diversificadora, per a les plantes, i unificadora, per als usos agrícoles. Va ser projectat el 1996 i l’any següent va trobar el suport de la Conselleria de Medi Ambient que el va incloure entre les activitats a desenvolupar dins el projecte Life de Microreserves. L’element central de la col·lecció el constitueix una bassa d’aigua de la qual sorgeixen dues sèquies que recorren tot el rocall i li donen unitat. Les sèquies recorden l’ús acurat que sempre s’ha fet de l’aigua a la regió mediterrània i travessen els ambients de muntanya reproduïts amb roques calcàries diferents i pedres roges. En aquests roquerars s’han agrupat els endemismes del Mediterrani occidental per les seues relacions de parentesc. Al costat de Silene hifacensis, exclusiva del nord d’Alacant i de l’illa d’Eivissa, es pot veure Silene mollissima, pròpia de Mallorca i Menorca. Hippocrepis valentina, exclusiva del nord d’Alacant, conviu amb H. grosii, endèmica d’Eivissa, i amb la H. balearica, de Mallorca i Menorca. Les tres espècies de melgons arboris també poden comparar-s’hi perquè, en un racó del rocall, creixen Medicago citrina, exclusiu dels Columbrets, Cabrera i d’alguns illots pròxims a Eivissa, M. arborea, del Mediterrani oriental, i M. strasseri, de Creta. També hi ha exemples d’especiació en què no ha intervingut la formació d’illes, sinó simplement l’aparició de barreres físiques (muntanyes, valls) que han aïllat les poblacions. És el cas d’Antirrhinum valentinum, endèmic del sud de València, que pot comparar-se amb A. pertegasii, del nord de Castelló, A. charidemi, del cap de Gata (Almeria), o A. sempervirens, dels Pirineus centrals. I els exemples continuen amb altres gèneres molt diversificats al Mediterrani com ara Sideritis, Biscutella, Centaurea, Dianthus o Helianthemum.

Hi ha també plantes de Sardenya (Satureja thymbra, Ferula arrigonnii), Sicília (Sarcopoterium spinosum, Centaurea aeolica), Còrsega (Helleborus viridis) o del nord d’Àfrica (Fumana fontanesii, Anarrhinum fruticosum).

La sèquia s’endinsa per una zona especialment ombrívola, on sols han cabut les falgueres autòctones valencianes i altres emparentades amb aquestes: Polypodium cambricum, Phyllitis scolopendrium, Thelypteris palustris, Dryopteris filix-mas, Ceterach officinarum, Asplenium onopteris.

Les sèquies conflueixen i desapareixen en una zona que reprodueix el típic ambient de muntanya modificat per les persones per establir-hi els seus conreus. Ací, convivint amb els endemismes del matollar (Salvia blancoana, Thymus longiflorus, Th. membranaceus, Th. zygis), es troben els conreus típicament mediterranis com oliveres (Olea europaea), garroferes (Ceratonia siliqua), vinyes (Vitis vinifera) o tapereres (Capparis spinosa).