PALMERES

PALMERES

La col·lecció de palmeres del Jardí Botànic de la Universitat de València és una de les millors col·leccions d’Europa. Podem trobar disperses pels quadres que componen el Jardí més de cent cinquanta espècies cultivades a l’aire lliure o en hivernacles. Un gran nombre de palmeres es troba en estat adult i alguns exemplars tenen més 150 anys.

Podem destacar, entre altres, per l’edat, el port i la singularitat, un exemplar multicaule de palmera datilera (Phoenix dactylifera L.), amb uns trenta-tres braços que, com sol ocórrer amb els exemplares remarcables, té nom propi: la Carcassa. També podem citar quatre exemplars de Sabal domingensis Becc., en estat adult, únics a Europa; i la palmera més alta del Jardí, una Washingtonia robusta Wendl., que fa més de 35 m d’alçària.

En les actuacions sobre les palmeres intentem respectar al màxim la biologia i l’arquitectura de la planta. Els treballs de poda es fan de forma individualitzada segons les necessitats de cada espècie i individu. situació, estat biomecànic, fisiològic, etc. Només se’n poden quan hi ha perill de despreniment de fulles seques, normalment en períodes entre tres i cinc anys.

Amb la poda, que es fa durant la primavera i l’estiu, s’eliminen només les fulles mortes o, com a màxim, una corona de fulla verda (llevar més fulla verda funcional és causa d’estrès alimentari i d’estrenyiment del tronc), les inflorescències seques i les que causan molèsties, la resta es deixa.
El sistema d’ascensió més utilitzat, per causa de les característiques del Jardí, que en molts llocs no permet entrar a les grues, és la bicicleta. Aquest sistema de seguretat, que portaren a Espanya els tècnics del Jardí el 1989, s’usa amb una eslinga d’acer i l’arnès. És segur i còmode per al podador i inocu per a la palmera.

Tradicionalment, a la Comunitat Valenciana es pujava a la palmera amb l’única protecció d’una corda trenada de fibres vegetals passada per l’esquena i amb els peus descalços o amb un calçat lleuger elaborat amb espart. Evidentment, era un treball molt perillós i hi havia bastants accidents, però era respectuós amb la palmera perquè no en danyava el tronc. En unes altres regions i països està molt difós l’ús dels esperons. Aquest sistema d’ascensió danya irreparablement els estípits i produeix grans forats que comprometen la biomecànica i l’estabilitat futura de la planta, al mateix temps que la seguretat del podador.

El Jardí ha estat pioner en la formació i especialització dels professionals de la poda de palmeres amb la realització de cursos específics de tractament i maneig d’aquestes plantes i l’aplicació de sistemes de seguretat, de tècniques, de materials i d’eines per fer aquest treball amb garanties. Aquesta labor continuada de difusió de coneixements, de tècniques i de materials ha acabat per implantar-se en uns altres països de l’Europa mediterrània i ha fet possible millorar substancialment la qualitat i la seguretat de i en els treballs.

La tècnica es va crear el 1995 i es va aplicar a la Washingtonia robusta Wendl. més alta del Jardí. Va ser el primer simulacre europeu de rescat d’un podador ferit en altura, primers auxilis i evacuació.

Tècnics especialistes: José Plumed y Vicente Isach.