Les palmeres formen una gran família de plantes amb més de 3.000 espècies, ordenades en uns 150 gèneres. La majoria són naturals dels territoris tropicals i subtropicals del món, on poden viure en qualsevol ambient, des dels boscs pluvials hiperhumits fins als deserts, i des dels manglars embassats als matollars d’alta muntanya, encara que la major diversitat es concentra a les zones tropicals humides d’Àsia i Amèrica.
La majoria són arbres de tronc esvelt, cilíndric i senzill, rarament ramificat, coronat per una roseta de grans fulles palmades o pinnades, d’ordinari, llargament peciolades. Les flors, generalment unisexuals i molt petites, s’ordenen en una gran inflorescència lateral, molt ramificada i envoltada d’una gruixuda espata més o menys llenyosa. Els fruits són drupes (dàtils) o baies (cocos).
A les terres temperades d’Europa es conreen moltes espècies, però sols tres en són naturals. Una, el margalló (Chamaerops humilis), és característic del Mediterrani occidental, viu al sud de França i pel litoral mediterrani de la península Ibèrica arriba fins al nord d’Àfrica; altra, la palmera de Teofrast (Phoenix teophrastii), és pròpia del Mediterrani oriental (Creta i Grècia) i es troba emparentada amb la palmera datilera (Phoenix dactylifera); i la tercera, la palmera de Canàries (Phoenix canariensis), és endèmica de les illes Canàries.
La palmera datilera ha estat conreada des d’antic a les zones càlides del sud de la regió mediterrània. D’aquesta s’aprofiten els dàtils, que formen part de la dieta de les persones i dels seus animals domèstics, les palmes, que serveixen de sostre a les cases, de llit als estables i amb les quals es fabriquen diferents utensilis domèstics, i el tronc, útil per construir cabanyes i per alimentar el foc de la llar.
Però altres moltes palmeres proporcionen productes que podem trobar al nostre voltant. Els cocos, que adquirim en qualsevol mercat, procedeixen del cocoter (Cocos nucifera), l’oli de palma, amb el qual s’elaboren molts productes de pastisseria, s’extrau de les llavors de la palmera d’oli (Elaeis guineensis), la ràfia és una fibra tèxtil que s’obté de les fulles de la palmera de la ràfia (Raphia farinifera), la mel de palma és una substància ensucrada obtinguda a partir de la saba de la palmera de Canàries. Altres productes, com ara vi, midó, cera, marfil vegetal o espècies, també es beneficien d’algunes palmeres. Finalment, cal destacar-ne l’ús ornamental, les kènties (Howea forsteriana), areques (Areca catechu o Dypsis lutescens), datileres, canàries, margallons i margallons elevats (Trachycarpus fortunei) són palmeres cada vegada més freqüents als nostres jardins o a l’interior de les nostres cases.
Al Jardí Botànic hi ha una magnífica col·lecció de palmeres a l’aire lliure iniciada a mitjan segle XIX que, sens dubte, és una de les millors i més interessants d’Europa. Es troba repartida per tot el Jardí per això és necessari passejar-hi tranquil·lament per poder-la apreciar en tota la seua extensió. Els exemplars més antics es troben al quadre 2 de l’Escola Botànica, al llarg dels dos eixos principals del Jardí i al voltant de la bassa. Molts tenen una grandària considerable i són cridaners els gruixuts troncs llisos com columnes de marbre de Sabal domingensis, de l’illa de Santo Domingo, les nombroses tiges primes de Phoenix reclinata, del Senegal, les arrels sobreïxents de la palmera datilera, d’Àfrica, els dàtils rojos de Phoenix sylvestris, de l’Índia, la densitat de les fulles de la palmera de Canàries, els dàtils comestibles de Brahea edulis, de Califòrnia, les palmes blaves i la impressionant floració de Brahea armata, de Mèxic, l’alçària i l’esveltesa del tronc de Washingtonia robusta, també de Mèxic, les fulles brillants i amb forma de ventall de Livistona chinensis i L. australis, d’Austràlia, o els troncs prims coberts de fibres del palmito elevado, de l’Himàlaia. Encara que sens dubte l’exemplar més característic és la carcassa, una palmera datilera mascle amb més de 35 braços i que rep aquest nom perquè la disposició de les seues tiges i palmes recorda l’explosió d’una carcassa de focs artificials.
Però la col·lecció no s’acaba en els grans exemplars quasi dues vegades centenaris. València té un clima suau ideal per al conreu de palmeres subtropicals i per això des del 1990 s’ha fet un esforç especial per assajar noves espècies al Jardí. En aquests moments s’hi conreen més de 150 espècies diferents, algunes de gran raresa com Brahea dulcis, Acrocomia totai, Copernicia alba, Roystonea regia, Acoelorrhaphe wrightii o Trithrinax campestris, d’Amèrica del Sud; Ravenea rivularis o Dypsis lutescens, de Madagascar; Arenga engleri, Rhapis multifida o Rh. excelsa, de la Xina i el Japó; i Howea forsteriana, H. belmoreana, Archontophoenix alexandrae o A. cunninghamiana, d’Austràlia.
L’hivernacle de la bassa, buit fins a la restauració del 1990, es va habilitar per donar-hi abric a les palmeres sensibles al fred. Ací continua la col·lecció i poden trobar-s’hi espècies procedents de totes les àrees tropicals del món. Davant de la porta d’entrada, al centre de l’hivernacle, hi ha una Licuala grandis, una Hyophorbe lagenicaulis i una H. verschaffeltii, al costat esquerre hi ha alguns exemplars d’Areca catechu, Elaeis guineensis, Veitchia merrillii, Caryota mitis, Cocos nucifera i Livistona saribus, i al costat dret poden veure’s Latania lontaroides, Bismarckia nobilis, Ravenea rivularis, Dypsis lutescens, Thrinax floridana i Coccothrinax crinita, entre d’altres.