#: locale=es
## Tour
### Descripción
### Título
tour.name = JB ILUSTRACIENCIA 7
## Skin
### Tooltip
MainViewer.toolTip = \
MainViewer_mobile.toolTip = WEB
## Media
### Título
panorama_07A645AD_0866_C0C2_4199_B73C317BB781.label = 02
panorama_18E54DA0_086F_40C2_418E_87846896C362.label = 09
panorama_19013F87_0879_40CE_4191_CB7164243198.label = 03
panorama_1963E569_0879_C042_4189_748434A5C597.label = 04
panorama_19B98CDC_0866_C042_4168_C982CFDC9A3E.label = 06
panorama_1A25BA93_0869_40C6_4191_73C8E8208301.label = 08
panorama_1A5839EB_0869_4046_419A_851F11B2EE85.label = 07
panorama_1A5D3405_089A_C7C2_417E_2353936E3435.label = 12
panorama_1AE73A59_0867_4042_418E_81C6BBB8E814.label = 10
panorama_1EFFBC61_08A9_4042_416E_5176E4135E73.label = 13
panorama_873BB7E4_96DA_425F_41B7_BCB5B4267766.label = camara 14
panorama_875B0C5D_96DA_4669_41CF_951D7EB84DA9.label = camara 15
panorama_875B0E2C_96DA_C22F_41E2_72CF6034DF31.label = camara 21
panorama_875B141F_96DA_45E9_41E1_F16BB4683ABD.label = camara 23
panorama_875B16EE_96DA_422B_41D4_3A9E6A50E1BF.label = camara 24
panorama_875B2657_96DA_4279_41E2_2417D56E2561.label = camara 28
panorama_875B338C_96D9_C2EF_41CF_DD66D7B03FCD.label = camara 30
panorama_875B3F68_96DA_4257_41E1_844878FE0AD3.label = camara 16
panorama_875B4964_96DA_4E5F_41DC_6293BCA7E76E.label = camara 26
panorama_875BCB41_96DA_C259_41D9_A3B387C847FE.label = camara 20
panorama_875BD53D_96DA_C629_41DD_A6D5CDF66AD5.label = camara 18
panorama_875BF264_96DA_425F_41A4_41FB6ED83110.label = camara 17
photo_82C45FCD_93A7_F882_41D9_C59E60FE82DF.label = Aristolochia-72dpi-756299
photo_82C478C9_93A7_F882_41DE_EB36414DDF9A.label = BSkull-B-784835
photo_82C559A9_93A7_9882_41D4_BEE031000005.label = Illustraciencia-capitos-72-rgb-709669
photo_82C5BC65_93A7_FF82_41CA_180E7C542D41.label = AndreaUgarteCostesiaMacrocarpa-745681
photo_82C5D30B_93A7_8986_41CC_8FE12FFB0E7D.label = chestnuts_Svetlana_Lanse-775830
photo_82C5D628_93A7_8B82_41E2_6F9AF3298A59.label = FacundoRojas_Carancho_illustraciencia-747191
photo_82C7E4FA_93A7_8886_41D6_FD0822E5D810.label = ESCENA_CR_72_RECTIFICADA
photo_82D84948_93A6_9982_41C2_4D8CCCB5D63A.label = Lampetis-nigroviolacea-72ppp-778947
photo_82D84BC4_93A6_B883_41D7_990ED50639DD.label = Terebra-subulata-773122
photo_82D84D50_93A7_7982_41B3_E559D77106E9.label = Moribaetis-brachiostrinus-CR-710677
photo_82D84F5A_93A6_9986_41CC_EE0515CFBC4D.label = Ratapinyada
photo_82D866D0_93A6_8882_41A8_B32DE7A69E2A.label = Peix lluna
photo_82D8774E_93A7_899E_41B1_9C6D05091D76.label = Adattamento-dell-Apparato-Circolatorio-nella-Giraffa-Francesca-Reboani-713047
photo_82D88C00_93A7_BF82_41DA_D9BE8B04D4A2.label = nature-press-ilustraciencia-744476
photo_82D89595_93A6_8882_41A5_08D86B10DF67.label = Trofon-Geversianus-el-depredador-779090
photo_82D8A0A5_93A7_8882_41E1_F9C85E65202A.label = Juràssic de Puebla
photo_82D8A976_93A7_998E_41D1_25CBA340D06C.label = Ilustraciencia-HyalinobatraciumYaku-LuisDyachenko-740327
photo_82D8B2C5_93A7_8882_41B7_C4D711847A7D.label = ceratonia-siliqua
photo_82D8B350_93A7_8982_41D1_EF97579A9C94.label = Macrodontia-Cervicornis
photo_82D8B38F_93A7_889E_41DD_31EBF8B073E7.label = Isard dels Alps
photo_82D8B9F8_93A7_9882_41CB_8519A8D46437.label = FIRECREST-Submission-752432
photo_82D8D64D_93A7_8B82_41D3_ABA462C24223.label = Ara-chloropterus-illustraciencia7-711003
photo_82D8DF55_93A7_B982_41B9_5C684CEB1150.label = Elbaïtes del grup de turmalines
photo_82D8E65B_93A7_8B86_41C5_87BFC789F472.label = El celacant
photo_82D8ED76_93A7_998E_41B2_D2FFC360832D.label = Tragopogon-pratensis-729468
photo_82D8FFE4_93A7_9882_41DC_E65AE7010E7A.label = Bolitotherus-cornutus-719383
photo_82D9410B_93A7_8986_41DE_486270708FA2.label = diplocynodon-ratelii_samantha-barbachano-Sam-Barbachano-716540
photo_82D9F3A5_93A7_8882_41D0_0A9A7785AB15.label = ANTROPOCENO-714480
photo_82DB7038_93A7_8782_41D9_1C3DD0398203.label = matacaballo-illustraciencia-2019-775177
photo_82DB766C_93A7_8B82_41BF_0CCA1796130C.label = Lemures-de-Madagascar-783270
photo_82DB7C62_93A7_9F86_41E0_9A44B882239D.label = Diospyros-kaki-725048
photo_82DB82C7_93A6_888E_41CF_3AD6D4E7B365.label = Podarcis lilfordi balearica
photo_82DB84E1_93A6_8882_415B_43FCAD7F573E.label = Rhodnius-prolixus-Illustraciencia-750648
photo_82DB8A46_93A7_7B8E_41BF_37C7C441171E.label = Ilustraciencia-Elvis-Salazar-Jorquera copia
photo_82DB9C3E_93A6_9FFE_41BC_A05FE610D0D3.label = Red swamp crayfish
photo_82DBA8E0_93A6_B882_41D2_616DD80ECBAA.label = polynemidaeA3_72dpi-700820
photo_82DBBEC4_93A6_B882_41D9_3CE9F017012C.label = Técnicas quirúrgicas para la fusión atlantoaxial_v2
photo_8363DE5C_93A7_BB82_41D5_FD2CD5D9A38A.label = polynemidaeA3_72dpi-700820
photo_8676872D_93AA_8982_41E2_490D793C9C44.label = Amphiprion-perideraion-y-Blanqueamiento-Heteractis-magnifica-Dorian-NOEL-2019-IC-798444
photo_B197253C_93A6_8982_41DE_FCE6D2BA1C12.label = Ilustraciencia-HyalinobatraciumYaku-LuisDyachenko-740327
photo_B69178D0_93BD_9882_4184_8A228C43D594.label = Xoriguer Americà
## Ventana
### Cuerpo
htmlText_8036C2C8_9726_4257_41E1_03C3E0B35FF7.html = Sabrina Luoni - Itàlia
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la
Mesures: 28x28 cm
Any: 2018
Emmarcada dins de la família de les Asteraceae, destaca com una planta anemòcora, tret que la dispersió de les seves llavors té lloc mitjançant l’aire. Les llavors estan unides a una estructura semblant a un “paracaigudes” que les permet ser transportades pel vent. El nombre de filaments ajuda a estabilitzar el moviment tot permetent augmentar la seva força d’arrossegament aerodinàmica correlativament a la distància total recorreguda. El seu fruit és la Cipsela (provinent del grec, traduït com a “caixa”), un tipus de fruit sec indehiscent, és a dir, que no s’obre de manera espontània en arribar a la maduresa, etapa en la qual generalment s’alliberaren les llavors.
Andrea Ugarte - Xile
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la
Mesures: 20x25 cm
Any: 2019
El Costesia macrocarpa és una de les poques molses endèmiques de Xile, situada a la zona central del país. En ser una planta vascular manca de conductes per transportar i absorbir l’aigua i els minerals, per la qual cosa és comú que creixin en ambients amb alta humitat, per a poder absorbir el líquid a través dels seus teixits. De fet, l’absència d’aquest sistema provoca la falta de tiges i fulles en la planta. Dins de les plantes no vasculars, la molsa es caracteritza per comptar amb un sistema conductiu primari, molt bàsic, donant-li així aspecte d’una petita tija (culoide), juntament amb unes làmines semblants a fulles, anomenades filoides. Aquest tret determina els cicles de vida de la molsa endèmica, en els que diferenciem dos estats: hidratació i dessecació. Durant la primera etapa, els gametòfits es troben hidratats i tendeixen a uncolor verd clar intens amb aspecte carnós. S’agrupen en petites gespes que poden arribar aconseguir, de mitjana, entre els 5 i 15 cm de diàmetre depenent de la localització. D’igual forma, s’aprecien els esporòfits com a petites càpsules igualment verdoses amb forma de globus.
Radka Bošková - República Txeca
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Llapis de color
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
El cranc de riu vermell és principalment conegut pel seu alt grau d’amenaça per a les espècies autòctones, a causa de la seva forta agressivitat lligada a la gran capacitat d’adaptació i resistència a diversos ecosistemes. Suporta baixos nivells d’oxigen, alts graus de contaminació i elevades temperatures. A més, actua com a portador de l’afanomicosi, també coneguda com la pesta del cranc, causada pel fong Aphanomyces astaci, letal per al cranc autòcton. En relació al seu aspecte, posseeix una coloració vermella i negra amb petites taques blanques, amb una closca aspra i les pinces plenes d’espines, característica única d’aquesta espècie.
Renata Rosado Alves - Brazil/Portugal
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Llapis de color, tinta i grafit
Mesures: 42x27,9 cm
Any: 2019
El peix lluna, conegut com el peix ossi més pesat fins avui, fa honor a la seva fama amb un exemplar rècord datat al Japó durant 1996 de 2,7 metres de longitud i 2,3 tones de pes. Aquesta característica també ressalta en l’origen del seu nom acadèmic “mola”, provinent del llatí i traduït com a queixal, fent referència als queixals dels molins utilitzats per a desfer el blat en farina. Aquests queixals eren gran roques, pesades, arrodonides i amb un to grisenc, molt semblants als d’aquesta espècie. Un altre tret notori quant a la seva morfologia és la presència d’una aleta cabal truncada. En el seu lloc, té una estructura rígida lobulada denominada claus (timó), acompanyada d’unes aletes dorsal i anal especialment altes. Durant el cicle reproductiu, la femella pot posar més de 100 milions d’ous, una xifra que dóna lloc a una mortalitat molt elevada. Després de l’eclosió, les larves estan recobertes de pues i presenten una petita aleta cabal, la qual tendirà a desaparèixer amb el progrés del creixement. Com a última curiositat, destacar que, malgrat la majestuositat del peix lluna, aquest compta amb nombrosos depredadors. Els més comuns són els lleons marins, les orques i els taurons.
Juan Francisco Rodríguez García - Espanya
Menció especial Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
En l’actualitat, els científics discuteixen sobre la idoneïtat de qualificar l’edat geològica actual com Antropocè. El Premi Nobel Paul Jozef Crutze va ser qui va proposar l’any 2000 aquest terme per descriure una edat geològica en la qual els indicadors que reflecteixen els canvis produïts per l’activitat de l’ésser humà en el medi ambient seran visibles en estrats geològics. La superfície d’aquesta ampolla colonitzada per infinitat d’organismes, entre els quals es troben bacteris, cucs de tub, algues, briozous i esponges entre d’altres, ens convida a pensar en la capacitat d’adaptació i recuperació que tenen els ecosistemes i la vida en general per a sobreviure amb èxit a “la nostra era”.
Paulo Presti - Brasil
Premi il·lustració científica
Categoria: Il·lustració científica
Tècniques: Llapis de color i grafit
Mesures: Figura a 26x39 cm, figuras b, c y d 21x29,7 cm
Any: 2019 Habita generalment en fons poc profunds d’aigües dolces o salades, en els substrats més tous de sorra o fang. Dins de la seva morfologia, la part més destacada són les aletes pectorals, diferenciades en dues seccions: la part superior “habitual”, amb els radis units per membranes; i la inferior, la qual consta de 3 a 7 radis solts, que simulen una barba i li proporcionen el conegut nomeni. La quantitat de radis lliures ajuden a diferenciar les diverses espècies. Aquests radis, lluny de tenir una funció estètica, posseeixen uns filaments tàctils útils per a la cerca d’aliment. De manera annexa apareixen representades diferents estructures anatòmiques en el següent ordre: a) Arc mandibular (Polynemus paradiseus). b) Arc hipalatí (Galeoides decadactylus) c) Faixa pectoral (Pentanemus quinquarius)
Dorian Noel - Ecuador / França
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Mixta
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
Les anèmones, caracteritzades pels seus vius colors en tonalitats roses, grogues i verdes, es tornen blanques, igual que els corals, davant l’augment de temperatura en mars i oceans provocat pel canvi climàtic. Aquest escalfament provoca que les anèmones expulsin els simbionts que les mantenen amb vida i alhora li atorguen el seu color. Aquest procés és conegut com a “emblanquiment” i provoca un gran estrès entre les espècies que interrelacionen amb elles, destacant el cas del peix pallasso rosat, qui habita dins de l’anèmona mitjançant una relació de simbiosi. A causa d’aquesta situació, l’Amphiprion periferaion (peix pallasso rosat) ha vist modificat el seu hàbit reproductiu i s’ha observat un descens en l’hormona reproductiva tant en mascles com femelles, cosa que provoca una disminució en el nombre d’ous en cada posta i la “qualitat” dels mateixos, donant lloc a moltes menys cries viables.
Mikel Rodríguez Hidalgo - Espanya
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Dibuix digital
Mesures: 27,9x42 cm
Any: 2019
El celacant es creia extint des de fa més de 65 milions d’anys, però l’any 1938 va ressorgir capturat per una barca de pesca local a Sud-àfrica, posant en escac a la comunitat científica, que no sabien on posicionar-lo dins de l’evolució dels animals terrestres. Nombrosos experts opinen que les característiques del celacant podrien il·lustrar l’estat inicial de l’evolució dels peixos als animals terrestres de quatre potes. Això és degut a les seves aletes lobulades (d) que, gràcies a un suport ossi, s’estenen des del seu cos cap a fora com si fossin potes i adquireixen un moviment alternatiu, com el trot d’un cavall. A més, compten amb unes gruixudes escates, que no trobem sinó en peixos ja extints; una articulació intercraneal que li permet engrandir la boca (a); un conducte notocordi (e) farcit de líquid oliós que fa la funció de medul·la òssia; un òrgan facial (b) situat damunt del musell que actua com un sensor per a detectar preses, així com ulls (c) adaptats per a una millor visibilitat a les profunditats; un pulmó vestigial f) per a controlar la flotabilitat i una aleta cabal trilobulada (g). Finalment, esmentar que les seves dimensions poden arribar fins als 2 metres i als 90 quilos de pes.
Luis Alonso Diatchenko - Espanya
Menció especial Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Dibuix digital
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Descoberta l’any 2017 en la selva tropical de l’est de l’Equador, a prou feines compta amb dos centímetres de llarg i prové de la família dels Centrolenidae, més conegudes com les granotes de cristall. Aquest sobrenom fa referència a la transparència de la seva pell ventral, a través de la qual es pot observar l’estructura del cor i altres òrgans vitals com la vesícula biliar, el fetge i l’estómac. Aquesta espècie destaca per ser la més transparent de totes i s’identifica per una coloració dorsal verd amb punts grocs, a més de pintes verd fosc des del cap fins a la meitat anterior del cos. Quant a la seva reproducció, la femella diposita entre 18 i 30 ous en el dors d’una fulla pròxima a un riu, d’aquesta manera, quan els capgrossos fan eclosió cauen a l’aigua, mitjà on culminaran el seu desenvolupament. Aquests delicats amfibis requereixen d’ambients i aigües amb molt baixa pol·lució pel que, avui dia, es troben greument amenaçats per la desforestació i contaminació del seu hàbitat. Òrgans visibles il·lustrats de dreta a esquerra: Vesícula biliar, cor, fetge i estómac.
Mikel Rodríguez Hidalgo - Espanya
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Dibuix digital
Mesures: 27,9x42 cm
Any: 2019
El celacant es creia extint des de fa més de 65 milions d’anys, però l’any 1938 va ressorgir capturat per una barca de pesca local a Sud-àfrica, posant en escac a la comunitat científica, que no sabien on posicionar-lo dins de l’evolució dels animals terrestres. Nombrosos experts opinen que les característiques del celacant podrien il·lustrar l’estat inicial de l’evolució dels peixos als animals terrestres de quatre potes. Això és degut a les seves aletes lobulades (d) que, gràcies a un suport ossi, s’estenen des del seu cos cap a fora com si fossin potes i adquireixen un moviment alternatiu, com el trot d’un cavall. A més, compten amb unes gruixudes escates, que no trobem sinó en peixos ja extints; una articulació intercraneal que li permet engrandir la boca (a); un conducte notocordi (e) farcit de líquid oliós que fa la funció de medul·la òssia; un òrgan facial (b) situat damunt del musell que actua com un sensor per a detectar preses, així com ulls (c) adaptats per a una millor visibilitat a les profunditats; un pulmó vestigial f) per a controlar la flotabilitat i una aleta cabal trilobulada (g). Finalment, esmentar que les seves dimensions poden arribar fins als 2 metres i als 90 quilos de pes.
Dorian Noel - Ecuador / França
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Mixta
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
Les anèmones, caracteritzades pels seus vius colors en tonalitats roses, grogues i verdes, es tornen blanques, igual que els corals, davant l’augment de temperatura en mars i oceans provocat pel canvi climàtic. Aquest escalfament provoca que les anèmones expulsin els simbionts que les mantenen amb vida i alhora li atorguen el seu color. Aquest procés és conegut com a “emblanquiment” i provoca un gran estrès entre les espècies que interrelacionen amb elles, destacant el cas del peix pallasso rosat, qui habita dins de l’anèmona mitjançant una relació de simbiosi. A causa d’aquesta situació, l’Amphiprion periferaion (peix pallasso rosat) ha vist modificat el seu hàbit reproductiu i s’ha observat un descens en l’hormona reproductiva tant en mascles com femelles, cosa que provoca una disminució en el nombre d’ous en cada posta i la “qualitat” dels mateixos, donant lloc a moltes menys cries viables.
Paloma López Muñoz - Espanya
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Il·lustració digital
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Els minerals denominats elbaïtes formen part del grup de les turmalines de liti, caracteritzades per tenir els cristalls prismàtics allargats i ben definits, amb una grandària considerable. Dins d’aquesta definició, l’elbaïta compta amb una gran varietat cromàtica, zonació de color i perfecció dels cristalls, arribant-se a considerar una de les gemmes més belles de la naturalesa. Més enllà del caire estètic també compta, a nivell tècnic, amb propietats òptiques, piezoelèctriques i piroelèctriques que poden tenir aplicacions electròniques. El nom turmalina prové de la paraula antiga singalesa tourmali, que significa “pedra de tons barrejats”. La variació composta pels colors blanc, verd i vermell es denomina col·loquialment ”turmalina síndria”.
Sarela Lorenzo Robledo - Espanya
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Dibuix digital i puntejat amb tinta xinesa
Mesures: 21x29,7 cm
Any: 2019
La petxina dels gasteròpodes és un caràcter taxonòmic de gran importància (a causa de la seva fàcil conservació), així com un element de gran tradició en la il·lustració científica. En aquesta làmina es mostra l’aspecte ideal de la petxina deTerebra subulata. Compta amb al voltant de 25 espirals ben definides, acabades en una agulla punxeguda. La petxina varia en tonalitats crema amb files de taques quadrades marrons, i aconsegueix els 115 mm de longitud i 16 mm d’ample. a) Vista ventral. b) Vista dorsal. c) Tall longitudinal. d) Detall de la regió umbilical.
Mariana Hidalgo - Argentina
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Grafit, aquarel·la i retoc digital
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Mol·lusc gasteròpode de la família Muricidae d’àmplia distribució al llarg de les aigües del con sud de Sud-Amèrica, principalment als països de l’Argentina i Xile. Morfològicament té una estructura molt variable, podent ser pràcticament llises o completament esculpides. La seva gamma cromàtica també és bastant àmplia, des de blanca a marró fosc en l’exterior i abastant diferents tonalitats crema a l’interior. Sobre la seva alimentació, aquest murícid, actua com un depredador generalista i oportunista, amb un gran espectre de preses, com musclos i diferents tipus de cloïsses, deixant perforacions característiques en les valves de les seves preses, com es veu a la Ameghinomya altiqua il·lustrada. Per això, es val d’una estratègia que combina les accions químiques i mecàniques. Utilitza un àcid elaborat per una glàndula específica amb el qual estova un sector de la valva i després raspa aquesta superfície amb la seva llengua dentada. Així, aconsegueix travessar la valva i digerir la carn de la seva presa.
Catalina Muñoz Cardona - Colòmbia
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Grafit i coloració en digital
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
El Capito maculicoronatus és una espècie d’ocell de la família Capitonidae que habita els boscos tropicals de poca altura a Panamà i Colòmbia. Els seus trets morfològics apareixen evidenciats en el nom de l’espècie. Derivat del llatí, capitosignifica capgròs, mentre que macula es tradueix com tacat i coronatus com a corona. Aquestes referències s’aprecien en la il·lustració, on es diferencia el mascle de la femella pel patró de pigmentació de les seves plomes. Encara que en tots dos gèneres predomina el color negre, en el mascle es distingeixen coroneta i gola blanques amb el pit groc. A partir d’aquí, des de la meitat inferior del pit, es torna blanc amb taques negres i flancs groguencs. La femella compta amb més quantitat de coloració fosca, abastant rostre, gola i pit. La seva coroneta és puntejada en color blanc, mentre que les seves parts baixes són blanques amb taques negres. Hi ha dues subespècies: el C. m. maculicoronatus en la Zona del Canal de Panamà, descrita per Lawrence l’any 1861; i la subespècie C. m. rubilateralis (veure fig. 1 i fig. 2) que presenta els costats vermellosos, habita entre les zones d’Antioquia i la Vall del Cauca (Colòmbia) i va ser ressenyada per Chapman l’any 1912.
Raúl Facundo Rojas Romero - Argentina
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Grafit i scratch
Mesures: 39,7x 42 cm
Any: 2019
El Caracara cheriway pertany a la família dels falcònids i és exclusiu del continent americà, tal com apareix referenciat en el mapa del marge dret. A causa d’aquesta àmplia geografia, el caracarà ha anat adoptant diferents noms segons la zona, destacant en el nord com a “trencalòs” a Centreamèrica, i “caroncho del norte” al sud. Aquests sobrenoms responen al seu mètode alimentari, pel qual captura el seu aliment amb el bec o les potes, després el sosté amb una sola garra i girant el bec va trencant el crani i ossos de la seva presa. Morfològicament es correspon amb un ocell rapaç gran, de coll llarg, que prefereix àrees obertes, on vola baix sobre terres àrides i matolls cercant el seu aliment. Posseeix una cara de color vermell i nua, característica en els ocells carronyaires, que evita que s’embruti el seu plomatge durant el consum d’animals morts. Davant això, hem de veure més enllà, obviant l’amenaça que suposa per a l’economia ramadera i valorant la funció que compleix dins del cicle alimentari i el control de plagues, mantenint l’equilibri entre espècies.
Elvis Antonio Salazar Jorquera - Xile
Premi Il·lustració naturalista
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la i muntatge digital
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
Dins de la família dels Passeriformes es troben emmarcades més de la meitat d’espècies d’ocells del món. A través d’aquesta il·lustració, l’autor fa referència a diversos tipus de Passeriformes de la zona de Santiago de Xile, tot combinant espècies urbanes amb altres d’hàbits més rurals, així com natives, endèmiques i migratòries. Apareixen representats en ordre de dalt a baix i d’esquerra a dreta especificant el seu nom comú seguit del científic: a) Chincol - Zonotrichia capensis, b) Loica - Sturnella Loyca, c) Jilguero - Spinus barbatus, d) Rara - Phytotoma rara, e) Tord - Curaeus curaeus, f) Merla- Molothrus bonariensis, g) Fiofio - Elaenia albiceps, h) Checán - Troglodytes Aedon, i) Tenca - Mimus thenca, j) Pardals mascle i femella - Passer domesticus i k) Negret austral - Lessonia rufa.
Isabel Romero Calvo - Estats Units d’Amèrica
Categoria: Il·lustració científica
Tècniques: Aquarel·la i il·lustració digital
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
La il·lustració ha estat dissenyada per a una publicació de cirurgia científica sobre tècniques històriques quirúrgiques per a mostrar la fixació de les vèrtebres cervicals C1 i C2 . Com a principal característica, destaca la combinació de tècniques d’il·lustració tradicionals i contemporànies, com són l’aquarel·la per a il·lustrar la matèria orgànica (os i vasos sanguinis), i la il·lustració digital per a la instrumentació quirúrgica. L’ús d’ombres i llums que combinen tots dos estils i la interacció dels dos tipus de superfícies són clau per a mantenir l’harmonia i l’equilibri visual de l’obra.
Paloma López Muñoz - Espanya
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Il·lustració digital
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Els minerals denominats elbaïtes formen part del grup de les turmalines de liti, caracteritzades per tenir els cristalls prismàtics allargats i ben definits, amb una grandària considerable. Dins d’aquesta definició, l’elbaïta compta amb una gran varietat cromàtica, zonació de color i perfecció dels cristalls, arribant-se a considerar una de les gemmes més belles de la naturalesa. Més enllà del caire estètic també compta, a nivell tècnic, amb propietats òptiques, piezoelèctriques i piroelèctriques que poden tenir aplicacions electròniques. El nom turmalina prové de la paraula antiga singalesa tourmali, que significa “pedra de tons barrejats”. La variació composta pels colors blanc, verd i vermell es denomina col·loquialment ”turmalina síndria”.
Radka Bošková - República Txeca
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Llapis de color
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
El cranc de riu vermell és principalment conegut pel seu alt grau d’amenaça per a les espècies autòctones, a causa de la seva forta agressivitat lligada a la gran capacitat d’adaptació i resistència a diversos ecosistemes. Suporta baixos nivells d’oxigen, alts graus de contaminació i elevades temperatures. A més, actua com a portador de l’afanomicosi, també coneguda com la pesta del cranc, causada pel fong Aphanomyces astaci, letal per al cranc autòcton. En relació al seu aspecte, posseeix una coloració vermella i negra amb petites taques blanques, amb una closca aspra i les pinces plenes d’espines, característica única d’aquesta espècie.
Juan Francisco Rodríguez García - Espanya
Menció especial Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
En l’actualitat, els científics discuteixen sobre la idoneïtat de qualificar l’edat geològica actual com Antropocè. El Premi Nobel Paul Jozef Crutze va ser qui va proposar l’any 2000 aquest terme per descriure una edat geològica en la qual els indicadors que reflecteixen els canvis produïts per l’activitat de l’ésser humà en el medi ambient seran visibles en estrats geològics. La superfície d’aquesta ampolla colonitzada per infinitat d’organismes, entre els quals es troben bacteris, cucs de tub, algues, briozous i esponges entre d’altres, ens convida a pensar en la capacitat d’adaptació i recuperació que tenen els ecosistemes i la vida en general per a sobreviure amb èxit a “la nostra era”.
Elvis Antonio Salazar Jorquera - Xile
Premi Il·lustració naturalista
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la i muntatge digital
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
Dins de la família dels Passeriformes es troben emmarcades més de la meitat d’espècies d’ocells del món. A través d’aquesta il·lustració, l’autor fa referència a diversos tipus de Passeriformes de la zona de Santiago de Xile, tot combinant espècies urbanes amb altres d’hàbits més rurals, així com natives, endèmiques i migratòries. Apareixen representats en ordre de dalt a baix i d’esquerra a dreta especificant el seu nom comú seguit del científic: a) Chincol - Zonotrichia capensis, b) Loica - Sturnella Loyca, c) Jilguero - Spinus barbatus, d) Rara - Phytotoma rara, e) Tord - Curaeus curaeus, f) Merla- Molothrus bonariensis, g) Fiofio - Elaenia albiceps, h) Checán - Troglodytes Aedon, i) Tenca - Mimus thenca, j) Pardals mascle i femella - Passer domesticus i k) Negret austral - Lessonia rufa.
Juan José Ramos Canales - Espanya
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Aquarel·la i llapis de colors
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2018
Forma part de la família de les lleguminoses dins de la subfamília Cesalpinioidea. Originari de la conca del mediterrani, el seu cultiu es troba localitzat principalment en els territoris de València, Castelló, Tarragona i Balears a causa de la seva gran resistència a la sequera. Generalment aconsegueix entre 5 i 6 metres d’altura mitja, però pot arribar fins als 10 metres. Es caracteritza per una copa àmplia, verda i densa amb fulles perennes i pinnades, i un tronc robust, de 50 centímetres de diàmetre. El seu fruit, la garrofa, és una beina coriàcia de color castany fosc, de polpa gomosa i sabor dolç, que pot ser utilitzada com a farratge o en alimentació humana, en forma de farina o menjar en cru. Les llavors estan protegides per una membrana dura, que una vegada trencada permet l’absorció d’aigua i la germinació, tal com es mostra a la il·lustració.
Elvis Antonio Salazar Jorquera - Xile
Premi Il·lustració naturalista
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la i muntatge digital
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
Dins de la família dels Passeriformes es troben emmarcades més de la meitat d’espècies d’ocells del món. A través d’aquesta il·lustració, l’autor fa referència a diversos tipus de Passeriformes de la zona de Santiago de Xile, tot combinant espècies urbanes amb altres d’hàbits més rurals, així com natives, endèmiques i migratòries. Apareixen representats en ordre de dalt a baix i d’esquerra a dreta especificant el seu nom comú seguit del científic: a) Chincol - Zonotrichia capensis, b) Loica - Sturnella Loyca, c) Jilguero - Spinus barbatus, d) Rara - Phytotoma rara, e) Tord - Curaeus curaeus, f) Merla- Molothrus bonariensis, g) Fiofio - Elaenia albiceps, h) Checán - Troglodytes Aedon, i) Tenca - Mimus thenca, j) Pardals mascle i femella - Passer domesticus i k) Negret austral - Lessonia rufa.
Radka Bošková - República Txeca
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Llapis de color
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
El cranc de riu vermell és principalment conegut pel seu alt grau d’amenaça per a les espècies autòctones, a causa de la seva forta agressivitat lligada a la gran capacitat d’adaptació i resistència a diversos ecosistemes. Suporta baixos nivells d’oxigen, alts graus de contaminació i elevades temperatures. A més, actua com a portador de l’afanomicosi, també coneguda com la pesta del cranc, causada pel fong Aphanomyces astaci, letal per al cranc autòcton. En relació al seu aspecte, posseeix una coloració vermella i negra amb petites taques blanques, amb una closca aspra i les pinces plenes d’espines, característica única d’aquesta espècie.
Ana Isabel Beltran Olmos - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la, Llapis de colors i Grafit
Mesures: 42x29,7 cm
I Any: 2019
Apareix representat un hipotètic escenari en el dosser arbori de la selva de Costa Rica. És una mostra de les complexes relacions que es produeixen entre els diferents estrats del bosc tropical plujós. A l’esquerra de la il·lustració apreciem una Oophaga pumilio, també coneguda com a granota fletxa vermella i blava, un petit amfibi de no més de 4 centímetres de longitud i altament verinós. Ha dipositat als seus capgrossos en les petites acumulacions d’aigua que s’han format entre les fulles d’una Bromeliàcea, a la qual torna cada dia per a alimentar-los. En aquesta època es mostren molt territorials i poden arribar a morir per defensar el seu lloc de cria. Al mateix temps, en el marge dret, unes formigues talladores de fulles, Atta cephalotes, transporten grans trossos de fulles tendres que usen per a conrear fongs en la seva colònia. Posseeixen una gran capacitat per a arribar a llocs elevats en la recerca d’aquestes fulles, que tallaran i utilitzaran com a abonament. Encara que totes dues espècies habiten en el sòl, grimpen fins al dosser per a realitzar part de les seves activitats diàries.
Raúl Facundo Rojas Romero - Argentina
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Grafit i scratch
Mesures: 39,7x 42 cm
Any: 2019
El Caracara cheriway pertany a la família dels falcònids i és exclusiu del continent americà, tal com apareix referenciat en el mapa del marge dret. A causa d’aquesta àmplia geografia, el caracarà ha anat adoptant diferents noms segons la zona, destacant en el nord com a “trencalòs” a Centreamèrica, i “caroncho del norte” al sud. Aquests sobrenoms responen al seu mètode alimentari, pel qual captura el seu aliment amb el bec o les potes, després el sosté amb una sola garra i girant el bec va trencant el crani i ossos de la seva presa. Morfològicament es correspon amb un ocell rapaç gran, de coll llarg, que prefereix àrees obertes, on vola baix sobre terres àrides i matolls cercant el seu aliment. Posseeix una cara de color vermell i nua, característica en els ocells carronyaires, que evita que s’embruti el seu plomatge durant el consum d’animals morts. Davant això, hem de veure més enllà, obviant l’amenaça que suposa per a l’economia ramadera i valorant la funció que compleix dins del cicle alimentari i el control de plagues, mantenint l’equilibri entre espècies.
Renata Rosado Alves - Brazil/Portugal
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Llapis de color, tinta i grafit
Mesures: 42x27,9 cm
Any: 2019
El peix lluna, conegut com el peix ossi més pesat fins avui, fa honor a la seva fama amb un exemplar rècord datat al Japó durant 1996 de 2,7 metres de longitud i 2,3 tones de pes. Aquesta característica també ressalta en l’origen del seu nom acadèmic “mola”, provinent del llatí i traduït com a queixal, fent referència als queixals dels molins utilitzats per a desfer el blat en farina. Aquests queixals eren gran roques, pesades, arrodonides i amb un to grisenc, molt semblants als d’aquesta espècie. Un altre tret notori quant a la seva morfologia és la presència d’una aleta cabal truncada. En el seu lloc, té una estructura rígida lobulada denominada claus (timó), acompanyada d’unes aletes dorsal i anal especialment altes. Durant el cicle reproductiu, la femella pot posar més de 100 milions d’ous, una xifra que dóna lloc a una mortalitat molt elevada. Després de l’eclosió, les larves estan recobertes de pues i presenten una petita aleta cabal, la qual tendirà a desaparèixer amb el progrés del creixement. Com a última curiositat, destacar que, malgrat la majestuositat del peix lluna, aquest compta amb nombrosos depredadors. Els més comuns són els lleons marins, les orques i els taurons.
Joelcio Freitas - Brasil
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Puntillisme
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2018
Procedent de l'estat de Pará, va ser trobada en el Boscatge Nacional Tapajós en l'Amazonia del Brasil. Aquesta nova espècie es caracteritza per la presència de raïms en forma de coliflor especialment curts, propiciant al seu torn una disminució en la grandària dels entrenusos. D'igual forma, les flors apareixen sostingudes per una bràctea de petita grandària. L'Aristolochia té una interessant relació amb els seus pol·linitzadors, ja que les seves flors posseeixen una fètida olor de matèria en descomposició, la qual cosa atreu a les mosques que decideixen col·locar els seus ous a l'interior d'aquestes, contribuint, així, al cicle de pol·linització.
Amaia Torres Piñeiro - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Grafit
Mesures: 17x25 cm
Any: 2019
Aquest fruit, conegut habitualment com caqui, pertany a la família de les Ebenàcees. Existeixen diferents varietats, que modifiquen el pes i forma de la baia, encara que generalment totes tenen una consistència globosa més o menys arrodonida. En un primer moment posseeix un color verd clar, com les seves fulles, que es torna rosat fins a aconseguir un to vermellós, a més, a mesura que madura es va cobrint d’una capa de pruina, un lleuger recobriment d’aspecte semblant a la cera. En la polpa es distingeixen, en un tall transversal, les vuit cavitats ovàriques en les quals es formen les llavors. Aquestes tenen forma ovalada, color marró i textura granulada (Fig.2).
Svetlana Lanse - Rússia
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la Mesures: 21x29,7 cm
Any: 2019
El Castanyer d’Índies (Aesculus hippocastanum) és originari de les zones boscoses de la península Balcànica. Procedeix de l’arbre amb el mateix nom, el qual destaca per la seva gran altitud, de fins a 30 metres d’altura, i el seu robust tronc. Les seves flors brollen en espigues amb formació piramidal vertical, caracteritzades per una coloració blanquinosa amb taques grogues, que es tornen vermelloses amb el pas del temps. Finalment, el fruit pot ser de color verd o marró, recobert d’espines en la part exterior. Conté d’1 a 3 llavors en el seu interior amb 5 centímetres de diàmetre màxim. Encara que no és perillosa, la seva manipulació sí que ho és el seu consum, altament tòxic per a l’ésser humà. Malgrat això, el Castanyer d’Índies és reconegut per la medicina tradicional com a remei per a malestars relacionats amb el sistema nerviós, la circulació de la sang i la febre, entre altres malalties. Amb el tractament adequat, la seva composició pot contribuir a reduir la viscositat de la sang, tret molt útil per a combatre les afeccions anteriorment citades.
Lucas Lacerda de Souza - Brasil
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de color
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
Visualment destaca pel seu acolorit plomatge, d’un vermell brillant en la majoria del seu cos, que es torna blavós al final de la cua. La pigmentació de les ales segueix un patró de franges, amb la part superior vermella, la intermèdia verda i la inferior blava. D’altra banda, té la cara seminua, amb fines plomes marrons en la seva joventut, que es muden a vermelles en la maduresa. Juntament amb aquesta, l’altra manera de diferenciar la longevitat del guacamai és la coloració dels seus ulls: en la joventut posseeixen un iris de tonalitat negra o grisenca, desenvolupant un anell groc en la vora exterior del mateix quan arriben a l’edat adulta. Pel que fa a la reproducció, el guacamai col·loca entre 1 i 4 ous amb un període d’incubació de 25 dies. Prenent com a referència estudis d’altres espècies de psitàcids, es considera que en el guacamai d’ala verda també incideix la coloració i estat del plomatge en la formació de parelles reproductives, sent aquest un tret per a la detecció de malalties o mala alimentació.
Carlos Ortega Contreras - Mèxic
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la
Mesures 22x21 cm
Any 2019
El xoriguer americà, com el seu propi nom indica, es pot trobar al llarg de l’extensa geografia americana, motiu pel qual existeixen 17 subespècies d’aquest. Pertanyent al grup dels ocells rapaços de petita grandària, el xoriguer posseeix un marcat dimorfisme sexual apreciat fàcilment en la seva aparença. Mentre que el mascle compta amb un to gris blavós amb petites taques negres en les ales, en la femella es destaquen colors vermellosos amb línies fosques, tant en les ales com en la cua, acabant aquestes en una franja negra amb puntes blanques. A nivell morfològic, la femella sempre posseeix una grandària major que el mascle, entre un 10% i un 15%, encara que tots dos comparteixen llargues ales punxegudes i urpes afilades.
Ana Isabel Beltran Olmos - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la, Llapis de colors i Grafit
Mesures: 42x29,7 cm
I Any: 2019
Apareix representat un hipotètic escenari en el dosser arbori de la selva de Costa Rica. És una mostra de les complexes relacions que es produeixen entre els diferents estrats del bosc tropical plujós. A l’esquerra de la il·lustració apreciem una Oophaga pumilio, també coneguda com a granota fletxa vermella i blava, un petit amfibi de no més de 4 centímetres de longitud i altament verinós. Ha dipositat als seus capgrossos en les petites acumulacions d’aigua que s’han format entre les fulles d’una Bromeliàcea, a la qual torna cada dia per a alimentar-los. En aquesta època es mostren molt territorials i poden arribar a morir per defensar el seu lloc de cria. Al mateix temps, en el marge dret, unes formigues talladores de fulles, Atta cephalotes, transporten grans trossos de fulles tendres que usen per a conrear fongs en la seva colònia. Posseeixen una gran capacitat per a arribar a llocs elevats en la recerca d’aquestes fulles, que tallaran i utilitzaran com a abonament. Encara que totes dues espècies habiten en el sòl, grimpen fins al dosser per a realitzar part de les seves activitats diàries.
Andrea Ugarte - Xile
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la
Mesures: 20x25 cm
Any: 2019
El Costesia macrocarpa és una de les poques molses endèmiques de Xile, situada a la zona central del país. En ser una planta vascular manca de conductes per transportar i absorbir l’aigua i els minerals, per la qual cosa és comú que creixin en ambients amb alta humitat, per a poder absorbir el líquid a través dels seus teixits. De fet, l’absència d’aquest sistema provoca la falta de tiges i fulles en la planta. Dins de les plantes no vasculars, la molsa es caracteritza per comptar amb un sistema conductiu primari, molt bàsic, donant-li així aspecte d’una petita tija (culoide), juntament amb unes làmines semblants a fulles, anomenades filoides. Aquest tret determina els cicles de vida de la molsa endèmica, en els que diferenciem dos estats: hidratació i dessecació. Durant la primera etapa, els gametòfits es troben hidratats i tendeixen a uncolor verd clar intens amb aspecte carnós. S’agrupen en petites gespes que poden arribar aconseguir, de mitjana, entre els 5 i 15 cm de diàmetre depenent de la localització. D’igual forma, s’aprecien els esporòfits com a petites càpsules igualment verdoses amb forma de globus.
Sabrina Luoni - Itàlia
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la
Mesures: 28x28 cm
Any: 2018
Emmarcada dins de la família de les Asteraceae, destaca com una planta anemòcora, tret que la dispersió de les seves llavors té lloc mitjançant l’aire. Les llavors estan unides a una estructura semblant a un “paracaigudes” que les permet ser transportades pel vent. El nombre de filaments ajuda a estabilitzar el moviment tot permetent augmentar la seva força d’arrossegament aerodinàmica correlativament a la distància total recorreguda. El seu fruit és la Cipsela (provinent del grec, traduït com a “caixa”), un tipus de fruit sec indehiscent, és a dir, que no s’obre de manera espontània en arribar a la maduresa, etapa en la qual generalment s’alliberaren les llavors.
Joelcio Freitas - Brasil
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Puntillisme
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2018
Procedent de l'estat de Pará, va ser trobada en el Boscatge Nacional Tapajós en l'Amazonia del Brasil. Aquesta nova espècie es caracteritza per la presència de raïms en forma de coliflor especialment curts, propiciant al seu torn una disminució en la grandària dels entrenusos. D'igual forma, les flors apareixen sostingudes per una bràctea de petita grandària. L'Aristolochia té una interessant relació amb els seus pol·linitzadors, ja que les seves flors posseeixen una fètida olor de matèria en descomposició, la qual cosa atreu a les mosques que decideixen col·locar els seus ous a l'interior d'aquestes, contribuint, així, al cicle de pol·linització.
Joelcio Freitas - Brasil
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Puntillisme
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2018
Procedent de l'estat de Pará, va ser trobada en el Boscatge Nacional Tapajós en l'Amazonia del Brasil. Aquesta nova espècie es caracteritza per la presència de raïms en forma de coliflor especialment curts, propiciant al seu torn una disminució en la grandària dels entrenusos. D'igual forma, les flors apareixen sostingudes per una bràctea de petita grandària. L'Aristolochia té una interessant relació amb els seus pol·linitzadors, ja que les seves flors posseeixen una fètida olor de matèria en descomposició, la qual cosa atreu a les mosques que decideixen col·locar els seus ous a l'interior d'aquestes, contribuint, així, al cicle de pol·linització.
Andrea Ugarte - Xile
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la
Mesures: 20x25 cm
Any: 2019
El Costesia macrocarpa és una de les poques molses endèmiques de Xile, situada a la zona central del país. En ser una planta vascular manca de conductes per transportar i absorbir l’aigua i els minerals, per la qual cosa és comú que creixin en ambients amb alta humitat, per a poder absorbir el líquid a través dels seus teixits. De fet, l’absència d’aquest sistema provoca la falta de tiges i fulles en la planta. Dins de les plantes no vasculars, la molsa es caracteritza per comptar amb un sistema conductiu primari, molt bàsic, donant-li així aspecte d’una petita tija (culoide), juntament amb unes làmines semblants a fulles, anomenades filoides. Aquest tret determina els cicles de vida de la molsa endèmica, en els que diferenciem dos estats: hidratació i dessecació. Durant la primera etapa, els gametòfits es troben hidratats i tendeixen a uncolor verd clar intens amb aspecte carnós. S’agrupen en petites gespes que poden arribar aconseguir, de mitjana, entre els 5 i 15 cm de diàmetre depenent de la localització. D’igual forma, s’aprecien els esporòfits com a petites càpsules igualment verdoses amb forma de globus.
Ana Isabel Beltran Olmos - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la, Llapis de colors i Grafit
Mesures: 42x29,7 cm
I Any: 2019
Apareix representat un hipotètic escenari en el dosser arbori de la selva de Costa Rica. És una mostra de les complexes relacions que es produeixen entre els diferents estrats del bosc tropical plujós. A l’esquerra de la il·lustració apreciem una Oophaga pumilio, també coneguda com a granota fletxa vermella i blava, un petit amfibi de no més de 4 centímetres de longitud i altament verinós. Ha dipositat als seus capgrossos en les petites acumulacions d’aigua que s’han format entre les fulles d’una Bromeliàcea, a la qual torna cada dia per a alimentar-los. En aquesta època es mostren molt territorials i poden arribar a morir per defensar el seu lloc de cria. Al mateix temps, en el marge dret, unes formigues talladores de fulles, Atta cephalotes, transporten grans trossos de fulles tendres que usen per a conrear fongs en la seva colònia. Posseeixen una gran capacitat per a arribar a llocs elevats en la recerca d’aquestes fulles, que tallaran i utilitzaran com a abonament. Encara que totes dues espècies habiten en el sòl, grimpen fins al dosser per a realitzar part de les seves activitats diàries.
Catalina Muñoz Cardona - Colòmbia
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Grafit i coloració en digital
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
El Capito maculicoronatus és una espècie d’ocell de la família Capitonidae que habita els boscos tropicals de poca altura a Panamà i Colòmbia. Els seus trets morfològics apareixen evidenciats en el nom de l’espècie. Derivat del llatí, capitosignifica capgròs, mentre que macula es tradueix com tacat i coronatus com a corona. Aquestes referències s’aprecien en la il·lustració, on es diferencia el mascle de la femella pel patró de pigmentació de les seves plomes. Encara que en tots dos gèneres predomina el color negre, en el mascle es distingeixen coroneta i gola blanques amb el pit groc. A partir d’aquí, des de la meitat inferior del pit, es torna blanc amb taques negres i flancs groguencs. La femella compta amb més quantitat de coloració fosca, abastant rostre, gola i pit. La seva coroneta és puntejada en color blanc, mentre que les seves parts baixes són blanques amb taques negres. Hi ha dues subespècies: el C. m. maculicoronatus en la Zona del Canal de Panamà, descrita per Lawrence l’any 1861; i la subespècie C. m. rubilateralis (veure fig. 1 i fig. 2) que presenta els costats vermellosos, habita entre les zones d’Antioquia i la Vall del Cauca (Colòmbia) i va ser ressenyada per Chapman l’any 1912.
Catalina Muñoz Cardona - Colòmbia
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Grafit i coloració en digital
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
El Capito maculicoronatus és una espècie d’ocell de la família Capitonidae que habita els boscos tropicals de poca altura a Panamà i Colòmbia. Els seus trets morfològics apareixen evidenciats en el nom de l’espècie. Derivat del llatí, capitosignifica capgròs, mentre que macula es tradueix com tacat i coronatus com a corona. Aquestes referències s’aprecien en la il·lustració, on es diferencia el mascle de la femella pel patró de pigmentació de les seves plomes. Encara que en tots dos gèneres predomina el color negre, en el mascle es distingeixen coroneta i gola blanques amb el pit groc. A partir d’aquí, des de la meitat inferior del pit, es torna blanc amb taques negres i flancs groguencs. La femella compta amb més quantitat de coloració fosca, abastant rostre, gola i pit. La seva coroneta és puntejada en color blanc, mentre que les seves parts baixes són blanques amb taques negres. Hi ha dues subespècies: el C. m. maculicoronatus en la Zona del Canal de Panamà, descrita per Lawrence l’any 1861; i la subespècie C. m. rubilateralis (veure fig. 1 i fig. 2) que presenta els costats vermellosos, habita entre les zones d’Antioquia i la Vall del Cauca (Colòmbia) i va ser ressenyada per Chapman l’any 1912.
Lucas Lacerda de Souza - Brasil
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de color
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
Visualment destaca pel seu acolorit plomatge, d’un vermell brillant en la majoria del seu cos, que es torna blavós al final de la cua. La pigmentació de les ales segueix un patró de franges, amb la part superior vermella, la intermèdia verda i la inferior blava. D’altra banda, té la cara seminua, amb fines plomes marrons en la seva joventut, que es muden a vermelles en la maduresa. Juntament amb aquesta, l’altra manera de diferenciar la longevitat del guacamai és la coloració dels seus ulls: en la joventut posseeixen un iris de tonalitat negra o grisenca, desenvolupant un anell groc en la vora exterior del mateix quan arriben a l’edat adulta. Pel que fa a la reproducció, el guacamai col·loca entre 1 i 4 ous amb un període d’incubació de 25 dies. Prenent com a referència estudis d’altres espècies de psitàcids, es considera que en el guacamai d’ala verda també incideix la coloració i estat del plomatge en la formació de parelles reproductives, sent aquest un tret per a la detecció de malalties o mala alimentació.
Camilo Enrique Maldonado Marin - Xile
Premi del público Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de color
Mesures: 29,7x42,5 cm
Any: 2019
Ocell procedent de la família dels Cuculidae i àmpliament distribuïda pel continent americà, principalment als països de Xile, l’Argentina, Bolívia i els Estats Units d’Amèrica. Es caracteritza per un plomatge fosc i un bec ample i corbat amb petites ranures. Habiten en grups de no més de cinc parelles reproductives, generalment en àrees obertes o semiobertes com camps de cultius, horts, etc. La seva alimentació està basada majoritàriament en insectes com larves, cucs i escarabats, però també és usual que obtinguin manteniment dels paràsits presents en el bestiar i es posin sobre el mateix per això. Tradicionalment a Xile, es creia que aquesta particularitat causava danys en l’animal domèstic, per la qual cosa va rebre el sobrenom de “mata cavalls”.
Paulo Presti - Brasil
Premi il·lustració científica
Categoria: Il·lustració científica
Tècniques: Llapis de color i grafit
Mesures: Figura a 26x39 cm, figuras b, c y d 21x29,7 cm
Any: 2019
Habita generalment en fons poc profunds d’aigües dolces o salades, en els substrats més tous de sorra o fang. Dins de la seva morfologia, la part més destacada són les aletes pectorals, diferenciades en dues seccions: la part superior “habitual”, amb els radis units per membranes; i la inferior, la qual consta de 3 a 7 radis solts, que simulen una barba i li proporcionen el conegut nomeni. La quantitat de radis lliures ajuden a diferenciar les diverses espècies. Aquests radis, lluny de tenir una funció estètica, posseeixen uns filaments tàctils útils per a la cerca d’aliment. De manera annexa apareixen representades diferents estructures anatòmiques en el següent ordre: a) Arc mandibular (Polynemus paradiseus). b) Arc hipalatí (Galeoides decadactylus) c) Faixa pectoral (Pentanemus quinquarius)
Franklin Ramón Chávez Parra - Venezuela
Categoria: Il·lustració científica
Tècniques: Ceres, Aquarel·la i acrílic
Mesures: 28x22 cm
Any: 2019
Lampetis nigroviolacea fa referència a un gènere d’escarabat provinent de la família de les Buprestidae, coneguts en anglès com “jewel beetles” (escarabats joia) per la seva característica combinació de colors, que li atorguen un gran valor entre els col·leccionistes. El podem observar en troncs secs de Prosopis juliflora en hores de molt de sol, amb major freqüència en els mesos de gener a març. Mesures uns 3 centímetres de longitud, té hàbits fitòfags i un alt protagonisme en la pol·linització de plantes endèmiques de les costes veneçolanes.
Elena Rascón Pérez - Espanya
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Dibuix digital
Mesures: 42×29,7 cm
Any: 2019
La Macrodontia cervicornis consta com el segon escarabat de major grandària dins dels coleòpters. Pot arribar als 17 centímetres de longitud. A més de per la seva grandària, aquest escarabat destaca per una cridanera closca amb disseny a ratlles i unes llargues antenes, emmarcant-se així dins de la família dels Cerambycidae. Però sens dubte, el seu punt fort (també en el sentit literal) són les seves prolongades mandíbules, que compten amb un major desenvolupament en el cas del mascle i són l’eix central del dimorfisme sexual en l’espècie. La importància d’aquestes banyes radica en la seva utilitat per a la lluita, especialment durant l’època d’aparellament. De fet, la pròpia denominació de l’espècie fa referència a aquesta característica, entenent-se macrodontia com a dent gran i cervicornis com a banya de cérvol. L’autora de la il·lustració ens facilita, en el marge dret, la visió aïllada de les mandíbules (femella-mascle) per apreciar el dimorfisme sexual. Tota l’obra es troba sobre el fons d’un mapa de Colòmbia, un dels països on podem trobar aquesta espècie.
Carmen Gutiérrez Cornejo - Mèxic
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la Mesures: 25x35 cm
Any: 2019
Ratapinyada de petita grandària recurrent en les zones àrides del nord d’Amèrica, especialment als Estats Units d’Amèrica i Mèxic. Se serveix del seu entorn per a descansar en esquerdes de roques, mines o petits caus, ja que el repòs resulta crucial per a la femella en estat de gestació. Físicament el reconeixem pel seu to marró grisenc en el pelatge corporal i unes orelles i màscara facial negres. El dimorfisme sexual apareix definit per una major grandària i pes en el cas de la femella, que pot variar entre els 66 i 73 mil·límetres de llarg, i de 3 a 6 grams de pes. Per aquestes característiques, destaca com un animal feble, de vol lent i revoltós. Una lleugera brisa pot modificar la trajectòria del seu vol, per la qual cosa, a l’hivern, recorren a la hibernació. Tal com apareix representat en la il·lustració, tenen una dieta insectívora, en aquest cas un insecte del gènere Phyllophaga.
Aldo Domínguez de la Torre - Mèxic
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Acrílic
Mesures: 60x48 cm
Any: 2019
Es tracta d’una representació hipotètica d’una vall durant el Juràssic, situat actualment a Santiago Tianguistenco, en l’estat de Puebla. Recopila tota la informació proporcionada pel registre fòssil respecte a la flora que existia a la regió: falgueres, Bennetitales, Equisetales i coníferes, dins de les quals destaca una espècie del gènere Ginkgo. Les plantes estan disposades d’acord amb els ambients i microambients que s’han hipotetitzat d’acord amb la tafonomia del jaciment fòssil.
Dina Rogatnykh - Bulgària
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Puntillisme
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Escarabat pertanyent a la família dels Tenebrioridae, amb marcat dimorfisme sexual en els adults, caracteritzat per la presència de banyes en el mascle. Aquest presenta dos parells de banyes, un clipeal i un altre toràcic, utilitzat per a competir per la femella. Desenvolupen el seu cicle vital entorn del fong Ganoderma lucidum, el qual trobem principalment en arbres i fustes en descomposició a causa de la seva alimentació sapròfita (és a dir, a partir de matèria orgànica morta). Durant el dia podem trobar B. cornutus adults sota aquests fongs o en escorces on aquest van estar dipositat. Els comportaments reproductius també tenen lloc en aquests bolets, realitzant-se sobre ells el ritual de seguici i la posterior hibernació de les larves. Com a curiositat, cal recalcar que aquesta espècie fingeix la seva mort a mode de defensa quan se sent amenaçada.
Luis Alonso Diatchenko - Espanya
Menció especial Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Dibuix digital
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Descoberta l’any 2017 en la selva tropical de l’est de l’Equador, a prou feines compta amb dos centímetres de llarg i prové de la família dels Centrolenidae, més conegudes com les granotes de cristall. Aquest sobrenom fa referència a la transparència de la seva pell ventral, a través de la qual es pot observar l’estructura del cor i altres òrgans vitals com la vesícula biliar, el fetge i l’estómac. Aquesta espècie destaca per ser la més transparent de totes i s’identifica per una coloració dorsal verd amb punts grocs, a més de pintes verd fosc des del cap fins a la meitat anterior del cos. Quant a la seva reproducció, la femella diposita entre 18 i 30 ous en el dors d’una fulla pròxima a un riu, d’aquesta manera, quan els capgrossos fan eclosió cauen a l’aigua, mitjà on culminaran el seu desenvolupament. Aquests delicats amfibis requereixen d’ambients i aigües amb molt baixa pol·lució pel que, avui dia, es troben greument amenaçats per la desforestació i contaminació del seu hàbitat. Òrgans visibles il·lustrats de dreta a esquerra: Vesícula biliar, cor, fetge i estómac.
Carmen Gutiérrez Cornejo - Mèxic
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la Mesures: 25x35 cm
Any: 2019
Ratapinyada de petita grandària recurrent en les zones àrides del nord d’Amèrica, especialment als Estats Units d’Amèrica i Mèxic. Se serveix del seu entorn per a descansar en esquerdes de roques, mines o petits caus, ja que el repòs resulta crucial per a la femella en estat de gestació. Físicament el reconeixem pel seu to marró grisenc en el pelatge corporal i unes orelles i màscara facial negres. El dimorfisme sexual apareix definit per una major grandària i pes en el cas de la femella, que pot variar entre els 66 i 73 mil·límetres de llarg, i de 3 a 6 grams de pes. Per aquestes característiques, destaca com un animal feble, de vol lent i revoltós. Una lleugera brisa pot modificar la trajectòria del seu vol, per la qual cosa, a l’hivern, recorren a la hibernació. Tal com apareix representat en la il·lustració, tenen una dieta insectívora, en aquest cas un insecte del gènere Phyllophaga.
Esperanza Jiménez Martínez - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de color i aquarel·la
Mesures: 35×45 cm
Any: 2018
S’estableix que van arribar a Madagascar fa entre 62 i 65 milions d’anys i que des de llavors han anat evolucionant per a enfrontar-se als diferents climes i hàbitats, provocant així una àmplia diversitat d’espècies. Actualment no existeix unanimitat quant al número exacte, encara que es pensa que en superen la centena. Varien en comportament, morfologia i ubicació, però tot i així, l’únic mètode fiable de diferenciació és l’anàlisi genètica. Aquest procés, lluny de ser una simple categorització, contribueix al coneixement de la biodiversitat genètica, que és crucial per a la seva conservació, perquè lamentablement, el 94% de les espècies de lèmurs es troben sota amenaça. Tradicionalment, a Madagascar, els anomenats fady (supersticions que prohibeixen cert tipus de comportament) protegien algunes espècies de lèmurs vetant la seva caça i ingesta sota l’advertiment de patir tràgiques conseqüències. Figures: a) Lèmur vermell (Varecia rubra) b) Lèmur de cola anillada (Lemur catta) c) Sitaka de Coquerel (Propittrecus coquereli)
Fernando Ferreiro Colmenares - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de colors Mesures: 50x35 cm
Any: 2019
L’ós grizzly és una de les espècies que menys ha modificat el seu aspecte des de l’Ursus spelaeus o ós cavernari del Plistocè, i això s’aprecia clarament en la seva estructura òssia: un front una mica més baix i llis que el del seu parent llunyà i una grandària una mica menor són les úniques variacions significatives. A nivell corporal, la seva principal característica és el gran gep que porta a la seva esquena, una gran massa de musculatura que li serveix per a potenciar les seves potes posteriors. S’identifica com un animal solitari, molt territorial, que únicament es reuneix en època d’aparellament i durant el fresi del salmó. És una de les subespècies d’ós bru més gran del planeta, que pot arribar fins als 2,4 metres si es posa dret, i entre els 200 i 400 quilograms de pes. Comunament se’l coneix com a ós grizzly, traduït de l’anglès com a canós, fent referència a les puntes platejades que adquireix el seu pelatge (marró) en arribar a la vellesa.
Alicia Isabel León Lobera - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de colors i digital
Mesures: 21x29,7 cm
Any: 2019
La sargantana balear, Podarcis lilfordi, és endèmica dels illots costaners de Mallorca, Menorca i Cabrera. Dins d’aquests trobem l’illa del Rei, situada a Menorca, en el centre geogràfic del port de Maó amb un perímetre costaner d’uns 900 m. La subespècie que hi habita, Podarcis lilfordi balearica, presenta dorsos de verd blavós a marró grisencs i ventres salmó, rogencs o blanquinosos. El disseny dorsal, negre, està molt fragmentat i fins i tot absent, encara que existeix una tendència al melanisme en alguns exemplars. En aquesta il·lustració es representa un mascle adult mostrant el contrast de coloració entre el dors i els flancs, així com la situació i aspecte de l’illa del Rei.
Lucas Lacerda de Souza - Brasil
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de color
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2019
Visualment destaca pel seu acolorit plomatge, d’un vermell brillant en la majoria del seu cos, que es torna blavós al final de la cua. La pigmentació de les ales segueix un patró de franges, amb la part superior vermella, la intermèdia verda i la inferior blava. D’altra banda, té la cara seminua, amb fines plomes marrons en la seva joventut, que es muden a vermelles en la maduresa. Juntament amb aquesta, l’altra manera de diferenciar la longevitat del guacamai és la coloració dels seus ulls: en la joventut posseeixen un iris de tonalitat negra o grisenca, desenvolupant un anell groc en la vora exterior del mateix quan arriben a l’edat adulta. Pel que fa a la reproducció, el guacamai col·loca entre 1 i 4 ous amb un període d’incubació de 25 dies. Prenent com a referència estudis d’altres espècies de psitàcids, es considera que en el guacamai d’ala verda també incideix la coloració i estat del plomatge en la formació de parelles reproductives, sent aquest un tret per a la detecció de malalties o mala alimentació.
Samantha Barbachano Guanes - Mèxic
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Grafit
Mesures: 4 Làmines de 22.9×30,5 cm
Any: 2019
Reconstrucció de les restes de dos cranis de Dyplocynodon ratelii, trobats a la República Txeca, que van viure fa uns 19 milions d’anys. Es corresponen amb un aligatoridae de petita grandària que no sobrepassa els dos metres de longitud. Habitava en ecosistemes humits com a llacunes, llacs o tolles i s’alimentava de peixos, amfibis, tortugues i mamífers de petita grandària. S’ha pogut establir el seu origen abans de la divergència entre caimans i al·ligàtors. Apareixen identificades restes d’aquesta mateixa espècie en els jaciments de Els Casots, municipi de Subirats (Espanya) i en Saint- Gérand-le-Puy (França). Aquesta migració cap al sud d’Europa va ocórrer durant el Miocè superior propiciada per la cerca de refugi davant les condicions climàtiques adverses, que finalment va desembocar en l’extinció d’aquesta espècie a causa del refredament global. Era molt similar al caiman actual, divergint principalment per la presència d’alvèols grans i confluents en la tercera i quarta dent de la mandíbula i el mateix amb la quarta i cinquena del maxil·lar.
Camilo Enrique Maldonado Marin - Xile
Premi del público Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de color
Mesures: 29,7x42,5 cm
Any: 2019
Ocell procedent de la família dels Cuculidae i àmpliament distribuïda pel continent americà, principalment als països de Xile, l’Argentina, Bolívia i els Estats Units d’Amèrica. Es caracteritza per un plomatge fosc i un bec ample i corbat amb petites ranures. Habiten en grups de no més de cinc parelles reproductives, generalment en àrees obertes o semiobertes com camps de cultius, horts, etc. La seva alimentació està basada majoritàriament en insectes com larves, cucs i escarabats, però també és usual que obtinguin manteniment dels paràsits presents en el bestiar i es posin sobre el mateix per això. Tradicionalment a Xile, es creia que aquesta particularitat causava danys en l’animal domèstic, per la qual cosa va rebre el sobrenom de “mata cavalls”.
Aldo Domínguez de la Torre - Mèxic
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Acrílic
Mesures: 60x48 cm
Any: 2019
Es tracta d’una representació hipotètica d’una vall durant el Juràssic, situat actualment a Santiago Tianguistenco, en l’estat de Puebla. Recopila tota la informació proporcionada pel registre fòssil respecte a la flora que existia a la regió: falgueres, Bennetitales, Equisetales i coníferes, dins de les quals destaca una espècie del gènere Ginkgo. Les plantes estan disposades d’acord amb els ambients i microambients que s’han hipotetitzat d’acord amb la tafonomia del jaciment fòssil.
Alicia Isabel León Lobera - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de colors i digital
Mesures: 21x29,7 cm
Any: 2019
La sargantana balear, Podarcis lilfordi, és endèmica dels illots costaners de Mallorca, Menorca i Cabrera. Dins d’aquests trobem l’illa del Rei, situada a Menorca, en el centre geogràfic del port de Maó amb un perímetre costaner d’uns 900 m. La subespècie que hi habita, Podarcis lilfordi balearica, presenta dorsos de verd blavós a marró grisencs i ventres salmó, rogencs o blanquinosos. El disseny dorsal, negre, està molt fragmentat i fins i tot absent, encara que existeix una tendència al melanisme en alguns exemplars. En aquesta il·lustració es representa un mascle adult mostrant el contrast de coloració entre el dors i els flancs, així com la situació i aspecte de l’illa del Rei.
Carlos Ortega Contreras - Mèxic
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la
Mesures 22x21 cm
Any 2019
El xoriguer americà, com el seu propi nom indica, es pot trobar al llarg de l’extensa geografia americana, motiu pel qual existeixen 17 subespècies d’aquest. Pertanyent al grup dels ocells rapaços de petita grandària, el xoriguer posseeix un marcat dimorfisme sexual apreciat fàcilment en la seva aparença. Mentre que el mascle compta amb un to gris blavós amb petites taques negres en les ales, en la femella es destaquen colors vermellosos amb línies fosques, tant en les ales com en la cua, acabant aquestes en una franja negra amb puntes blanques. A nivell morfològic, la femella sempre posseeix una grandària major que el mascle, entre un 10% i un 15%, encara que tots dos comparteixen llargues ales punxegudes i urpes afilades.
Francesca Reboani - Itàlia
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Dibuix digital
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
El coll de la girafa és un dels seus trets més cridaners, que pot arribar als 3 metres d’alçada, tot permetent-li arribar a les copes dels arbres i superfícies de major alçada per trobar aliment. Però a l’igual que tot ésser viu, la girafa està sotmesa per força a la gravetat. Llavors, com aconsegueix la sang recórrer 3 metres en vertical fins al seu cervell? Mitjançant un complex sistema circulatori acompanyat d’un cor (A-B) enorme de fins a 60 cm d’ample i 12 quilos de pes. Aquesta grandària permet a l’òrgan bombar la sang amb gran força, generant una alta pressió sanguínia i duplicant la de qualsevol altre mamífer de gran grandària. Al retorn, el múscul de la vena jugular afegeix pressió en el vas sanguini per a accelerar el procés de tornada al cor. Així mateix, el sistema corporal de la girafa és capaç d’evitar l’excés de sang en el cervell quan aquesta baixa el cap i, al seu torn, adaptar la pressió sanguínia per a no trencar els vasos sanguinis al voltant de l’encèfal.
Javier Lázaro Tapia - Itàlia
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Dibuix digital
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Aquesta il·lustració ens planteja el dimorfisme sexual existent entre tots dos gèneres de l’isard alpí, posant de rellevància la morfologia de les banyes, més gruixudes i amb les puntes més corbades en cas del mascle, i amb una corba menys pronunciada en el de la femella. A més, s’aprecien els diferents pelatges en període estival i hivernal, destacant aquest últim per un augment en la densitat i el llarg, així com en una pigmentació més fosca. D’igual forma, la massa muscular es troba més desenvolupada en el mascle, que arriba a pesar un 40% més que la femella en fase reproductiva. Cal destacar que existeix una desproporció numèrica, en favor de les femelles, en les poblacions d’isards i ungulats en general. Representacions en el següent ordre: 1) Femella adulta. 2) Juvenil. 3) Mascle adult amb pelatge estival. 4) Mascle adult amb pelatge hivernal.
Samantha Barbachano Guanes - Mèxic
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Grafit
Mesures: 4 Làmines de 22.9×30,5 cm
Any: 2019
Reconstrucció de les restes de dos cranis de Dyplocynodon ratelii, trobats a la República Txeca, que van viure fa uns 19 milions d’anys. Es corresponen amb un aligatoridae de petita grandària que no sobrepassa els dos metres de longitud. Habitava en ecosistemes humits com a llacunes, llacs o tolles i s’alimentava de peixos, amfibis, tortugues i mamífers de petita grandària. S’ha pogut establir el seu origen abans de la divergència entre caimans i al·ligàtors. Apareixen identificades restes d’aquesta mateixa espècie en els jaciments de Els Casots, municipi de Subirats (Espanya) i en Saint- Gérand-le-Puy (França). Aquesta migració cap al sud d’Europa va ocórrer durant el Miocè superior propiciada per la cerca de refugi davant les condicions climàtiques adverses, que finalment va desembocar en l’extinció d’aquesta espècie a causa del refredament global. Era molt similar al caiman actual, divergint principalment per la presència d’alvèols grans i confluents en la tercera i quarta dent de la mandíbula i el mateix amb la quarta i cinquena del maxil·lar.
Fernando Ferreiro Colmenares - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de colors Mesures: 50x35 cm
Any: 2019
L’ós grizzly és una de les espècies que menys ha modificat el seu aspecte des de l’Ursus spelaeus o ós cavernari del Plistocè, i això s’aprecia clarament en la seva estructura òssia: un front una mica més baix i llis que el del seu parent llunyà i una grandària una mica menor són les úniques variacions significatives. A nivell corporal, la seva principal característica és el gran gep que porta a la seva esquena, una gran massa de musculatura que li serveix per a potenciar les seves potes posteriors. S’identifica com un animal solitari, molt territorial, que únicament es reuneix en època d’aparellament i durant el fresi del salmó. És una de les subespècies d’ós bru més gran del planeta, que pot arribar fins als 2,4 metres si es posa dret, i entre els 200 i 400 quilograms de pes. Comunament se’l coneix com a ós grizzly, traduït de l’anglès com a canós, fent referència a les puntes platejades que adquireix el seu pelatge (marró) en arribar a la vellesa.
Esperanza Jiménez Martínez - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Llapis de color i aquarel·la
Mesures: 35×45 cm
Any: 2018
S’estableix que van arribar a Madagascar fa entre 62 i 65 milions d’anys i que des de llavors han anat evolucionant per a enfrontar-se als diferents climes i hàbitats, provocant així una àmplia diversitat d’espècies. Actualment no existeix unanimitat quant al número exacte, encara que es pensa que en superen la centena. Varien en comportament, morfologia i ubicació, però tot i així, l’únic mètode fiable de diferenciació és l’anàlisi genètica. Aquest procés, lluny de ser una simple categorització, contribueix al coneixement de la biodiversitat genètica, que és crucial per a la seva conservació, perquè lamentablement, el 94% de les espècies de lèmurs es troben sota amenaça. Tradicionalment, a Madagascar, els anomenats fady (supersticions que prohibeixen cert tipus de comportament) protegien algunes espècies de lèmurs vetant la seva caça i ingesta sota l’advertiment de patir tràgiques conseqüències. Figures: a) Lèmur vermell (Varecia rubra) b) Lèmur de cola anillada (Lemur catta) c) Sitaka de Coquerel (Propittrecus coquereli)
Laura Pablo Cifuentes i David García Comerón - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Dibuix digital
Mesures: 30x40 cm
Any: 2018
Els escarabats Coleoptera representen l’ordre més ric i divers de la classe Insecta i corresponen a gairebé el 40% del total dels insectes coneguts i el 30% dels animals, comptant així amb aproximadament 357.899 espècies descrites. En aquest cas, des d’una aproximació geomètrica a les figures, s’han representat les següents 29 espècies seguint l’ordre numèric: Rosenbergia weiskei; Rosalia alpina; Olenecamptus quadriplagiatus; Coccoderus longespinicornis; Calloplophora sollii; Homoderus mellyi; Gymnetis stellata; Mecynorhina polyphemus; Euchroea aurostellata; Trichodes apiarius; Cicindela lengi; Omophoita personata; Pachnoda cordata; Bifidunguiglenea gestroi; Cyclommatus metallifer; Ranzania splendens; Mouhotia batesi; Kibakoganea tamdaoensis; Barytopus surinamensis; Dicheros bicornis malayanus; Trypoxylus dichotoma; Stolas quatuordecimsignata; Omaspides bistriata; Stolas imitans; Deloyala cruciata; Stolas xanthospila; Odontolabis intermedia; Calligrapha verrucosa i Castiarina acuticeps.
Irene Behrens - Argentina
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècniques: Aquarel·la, noguerina i tinta
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2018
La il·lustració correspon a una femella adulta de la Rhodnius prolixus, espècie originària d’Amèrica central i del sud, on és comunament coneguda com “vinchuca” o xinxa morruda. Es tracta d’una espècie amb alimentació exclusiva hematòfaga, i vectora de la malaltia de Chagas, una malaltia parasitària crònica que afecta a gran part del territori llatinoamericà. D’entre tots els triatòmins capaços de vectoritzar aquest paràsit, el Trypanosoma cruzi, la R. prolixus és l’espècie més fàcil de criar en laboratori. Per aquest motiu es fa servir com a model d’estudi. El seu genoma s’ha seqüenciat i existeix informació disponible sobre diferents mecanismes fisiològics, neurològics, immunològics i comportamentals
Wilfredo Alexis Bustamante Rodríguez - Costa Rica
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Puntillisme
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Nova espècie de Moribaetis trobada a la península de Nicoya (Costa Rica). Es pot distingir de les altres espècies descrites del gènere per trets com les seves curtes antenes, branques laterals especialment corbades de la sutura epicraneal, uns incisius llargs i brànquies de color violeta. La M. brachiostrinus té la distribució altitudinal més baixa del gènere a Costa Rica i suposa el primer registre d’un Moribaetis en les terres emergides del país. En la il·lustració apareix representat el cos sencer d’una femella amb 9,5 mil·límetres de longitud, considerablement més gran que el mascle, que posseeix una envergadura de 7,5 mil·límetres.
Mariana Hidalgo - Argentina
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Grafit, aquarel·la i retoc digital
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Mol·lusc gasteròpode de la família Muricidae d’àmplia distribució al llarg de les aigües del con sud de Sud-Amèrica, principalment als països de l’Argentina i Xile. Morfològicament té una estructura molt variable, podent ser pràcticament llises o completament esculpides. La seva gamma cromàtica també és bastant àmplia, des de blanca a marró fosc en l’exterior i abastant diferents tonalitats crema a l’interior. Sobre la seva alimentació, aquest murícid, actua com un depredador generalista i oportunista, amb un gran espectre de preses, com musclos i diferents tipus de cloïsses, deixant perforacions característiques en les valves de les seves preses, com es veu a la Ameghinomya altiqua il·lustrada. Per això, es val d’una estratègia que combina les accions químiques i mecàniques. Utilitza un àcid elaborat per una glàndula específica amb el qual estova un sector de la valva i després raspa aquesta superfície amb la seva llengua dentada. Així, aconsegueix travessar la valva i digerir la carn de la seva presa.
Rosemarie Carew (Icon Firecrest) - Irlanda
Categoria: Il·lustració científica
Tècniques: Dibuix digital
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
La il·lustració científica mèdica permet comunicar i informar un ampli públic sobre aquest àrea. En particular, en aquest cas apareixen representades tres malalties en ordre de dalt a baix: la depressió, la hipercolesterolemia i el càncer de pulmó. Els gràfics admeten un elevat lliurament d’informació, a través de la simplificació dels conceptes i el suport visual. Les imatges d’animació mèdica ens permeten crear visualitzacions precises i dinàmiques que són molt més accessibles i comprensibles per a un públic general, en relació a un paràgraf de text científic tècnic. La visualització és un component central de la nostra capacitat per a comprendre i recordar un concepte. A través d’eines visuals informatives i atractives, la il·lustració científica, aconsegueix comunicar conceptes científics.
Sarela Lorenzo Robledo - Espanya
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Dibuix digital i puntejat amb tinta xinesa
Mesures: 21x29,7 cm
Any: 2019
La petxina dels gasteròpodes és un caràcter taxonòmic de gran importància (a causa de la seva fàcil conservació), així com un element de gran tradició en la il·lustració científica. En aquesta làmina es mostra l’aspecte ideal de la petxina deTerebra subulata. Compta amb al voltant de 25 espirals ben definides, acabades en una agulla punxeguda. La petxina varia en tonalitats crema amb files de taques quadrades marrons, i aconsegueix els 115 mm de longitud i 16 mm d’ample. a) Vista ventral. b) Vista dorsal. c) Tall longitudinal. d) Detall de la regió umbilical.
Wilfredo Alexis Bustamante Rodríguez - Costa Rica
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Puntillisme
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2019
Nova espècie de Moribaetis trobada a la península de Nicoya (Costa Rica). Es pot distingir de les altres espècies descrites del gènere per trets com les seves curtes antenes, branques laterals especialment corbades de la sutura epicraneal, uns incisius llargs i brànquies de color violeta. La M. brachiostrinus té la distribució altitudinal més baixa del gènere a Costa Rica i suposa el primer registre d’un Moribaetis en les terres emergides del país. En la il·lustració apareix representat el cos sencer d’una femella amb 9,5 mil·límetres de longitud, considerablement més gran que el mascle, que posseeix una envergadura de 7,5 mil·límetres.
Irene Behrens - Argentina
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècniques: Aquarel·la, noguerina i tinta
Mesures: 29,7x42 cm
Any: 2018
La il·lustració correspon a una femella adulta de la Rhodnius prolixus, espècie originària d’Amèrica central i del sud, on és comunament coneguda com “vinchuca” o xinxa morruda. Es tracta d’una espècie amb alimentació exclusiva hematòfaga, i vectora de la malaltia de Chagas, una malaltia parasitària crònica que afecta a gran part del territori llatinoamericà. D’entre tots els triatòmins capaços de vectoritzar aquest paràsit, el Trypanosoma cruzi, la R. prolixus és l’espècie més fàcil de criar en laboratori. Per aquest motiu es fa servir com a model d’estudi. El seu genoma s’ha seqüenciat i existeix informació disponible sobre diferents mecanismes fisiològics, neurològics, immunològics i comportamentals
Juan José Ramos Canales - Espanya
Categoria: Il·lustració científica
Tècnica: Aquarel·la i llapis de colors
Mesures: 42x29,7 cm
Any: 2018
Forma part de la família de les lleguminoses dins de la subfamília Cesalpinioidea. Originari de la conca del mediterrani, el seu cultiu es troba localitzat principalment en els territoris de València, Castelló, Tarragona i Balears a causa de la seva gran resistència a la sequera. Generalment aconsegueix entre 5 i 6 metres d’altura mitja, però pot arribar fins als 10 metres. Es caracteritza per una copa àmplia, verda i densa amb fulles perennes i pinnades, i un tronc robust, de 50 centímetres de diàmetre. El seu fruit, la garrofa, és una beina coriàcia de color castany fosc, de polpa gomosa i sabor dolç, que pot ser utilitzada com a farratge o en alimentació humana, en forma de farina o menjar en cru. Les llavors estan protegides per una membrana dura, que una vegada trencada permet l’absorció d’aigua i la germinació, tal com es mostra a la il·lustració.
Svetlana Lanse - Rússia
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Aquarel·la Mesures: 21x29,7 cm
Any: 2019
El Castanyer d’Índies (Aesculus hippocastanum) és originari de les zones boscoses de la península Balcànica. Procedeix de l’arbre amb el mateix nom, el qual destaca per la seva gran altitud, de fins a 30 metres d’altura, i el seu robust tronc. Les seves flors brollen en espigues amb formació piramidal vertical, caracteritzades per una coloració blanquinosa amb taques grogues, que es tornen vermelloses amb el pas del temps. Finalment, el fruit pot ser de color verd o marró, recobert d’espines en la part exterior. Conté d’1 a 3 llavors en el seu interior amb 5 centímetres de diàmetre màxim. Encara que no és perillosa, la seva manipulació sí que ho és el seu consum, altament tòxic per a l’ésser humà. Malgrat això, el Castanyer d’Índies és reconegut per la medicina tradicional com a remei per a malestars relacionats amb el sistema nerviós, la circulació de la sang i la febre, entre altres malalties. Amb el tractament adequat, la seva composició pot contribuir a reduir la viscositat de la sang, tret molt útil per a combatre les afeccions anteriorment citades.
Amaia Torres Piñeiro - Espanya
Categoria: Il·lustració naturalista
Tècnica: Grafit
Mesures: 17x25 cm
Any: 2019
Aquest fruit, conegut habitualment com caqui, pertany a la família de les Ebenàcees. Existeixen diferents varietats, que modifiquen el pes i forma de la baia, encara que generalment totes tenen una consistència globosa més o menys arrodonida. En un primer moment posseeix un color verd clar, com les seves fulles, que es torna rosat fins a aconseguir un to vermellós, a més, a mesura que madura es va cobrint d’una capa de pruina, un lleuger recobriment d’aspecte semblant a la cera. En la polpa es distingeixen, en un tall transversal, les vuit cavitats ovàriques en les quals es formen les llavors. Aquestes tenen forma ovalada, color marró i textura granulada (Fig.2).