Davant de l’hivernacle tropical es troben, tot formant-hi un conjunt harmònic, els quatre petits hivernacles de ferro i vidre construïts al final del segle XIX. Els quatre presenten característiques semblants, es troben parcialment soterrats, tenen doble vessant envidrat i arc de mig punt. Durant anys van servir com a estufes de propagació, s’hi feien les sembres i s’hi posaven estaques per produir plantes que després es traslladaven a les col·leccions del Jardí. La restauració del 1990 va servir per recuperar-los, ja que es trobaven totalment inservibles, dotar-los de moderns sistemes de calefacció, humectació, reg i ombrejat, i habilitar-los per a l’accés del públic. En cadascun d’aquests es va instal·lar una col·lecció de plantes, singular, atractiva i exòtica (falgueres, orquídies, bromeliàcies i plantes insectívores), que no podia mantenir-se a l’aire lliure.

Plantes insectívores
L’hivernacle es manté a una temperatura que oscil·la entre els 10 i els 25ºC, amb una humitat relativa del 75-90% i un ombrejat del 50%.

Les plantes insectívores, també anomenades carnívores, viuen en hàbitats ben pobres en nutrients. Per poder sobreviure han desenvolupat sistemes de captura i digestió de petits animals dels quals extrauen els minerals, especialment el nitrogen, que no troben al sòl.

Les preses són, en la majoria d’ocasions, insectes (mosquits, formigues, mosques, vespes, etc.), però altres invertebrats, i fins i tot petits vertebrats, poden caure també en les seues trampes. Les plantes més petites (Utricularia) atrapen microorganismes, mentre que les més grans (Sarracenia i Nepenthes) poden capturar petits amfibis, ocells o mamífers. En l’actualitat es coneixen més de 500 espècies diferents, que s’agrupen en 7 famílies, totes dicotiledònies, i es distribueixen per tot el món.

A l’hivernacle es reprodueix una torbera artificial, un dels ambients naturals propi de les plantes insectívores, on es mostra una representació dels grups més importants cadascun amb la seua característica manera de captura.

Les pingüícules (Pinguicula) o les dròseres (Drosera) tenen sobre les fulles glàndules mucilaginoses que produeixen substàncies apegaloses i aromàtiques que atrauen els insectes, hi queden apegats i són digerits. Les sarracènies (Sarracenia) i les nepentes (Nepenthes) desenvolupen fulles amb forma d’urna, a l’interior de les quals les plantes vessen líquids que atrauen els animals fins a la trampa, una vegada dins ja no poden eixir-ne, moren ofegats i són assimilats. Les atrapamosques (Dionaea muscipula) són molt espectaculars perquè pleguen ràpidament les seues fulles i atrapen els insectes que s’hi posen.

A la península Ibèrica també viuen plantes insectívores com les dròseres, que habiten a les torberes o els bruguerars, principalment del nord peninsular, les pingüícules, pròpies de roquerars calcaris humits o prats embassats de muntanya, les utriculàries, plantes d’aigües netes i tranquil·les on viuen parcialment submergides, i Drosophyllum lusitanicum, de llocs secs del sud-oest peninsular amb sòls descarnats molt pobres en nutrients.

Falgueres
Aquest hivernacle es manté a una temperatura que oscil·la entre els 10 i els 25ºC, amb una humitat relativa del 85-95% i un ombrejat del 70%.

Les falgueres són les primeres plantes vasculars que van colonitzar el medi terrestre. Van aparèixer en el devonià, fa aproximadament 400 milions d’anys, van arribar a cobrir extenses àrees i van formar boscs d’espècies arborescents. Més tard, el clima cada vegada més àrid va provocar-ne el declivi i les va obligar a refugiar-se en els llocs més ombrius i humits de la terra. En l’actualitat hi ha unes 11.000 espècies distribuïdes per tot el món, encara que és als boscos tropicals on presenten major diversitat.

Les falgueres, a diferència d’algues i molses, tenen un sistema de feixos conductors que distribueix per tota la planta els líquids, els minerals i els nutrients que necessita per viure, d’aquesta manera van poder separar-se del medi aquàtic i iniciar la colonització de la terra. Posseeixen arrels, tija aeri o subterrani, i fulles (frondes), que durant el seu desenvolupament s’hi presenten enrotllades en forma de bàcul, i cobertes de fina epidermis, que difícilment les protegeix contra la dessecació en condicions de sequera o insolació elevades.

La reproducció de les falgueres, com la de les algues i les molses, està totalment lligada al medi aquàtic i segueix un cicle en què alternen dues generacions independents. Les espores es desenvolupen als esporangis formats al revers de les fulles.

L’hivernacle és ambientat com un sotabosc ombrívol que reprodueix l’ambient natural de moltes falgueres. Hi conviuen diverses espècies exòtiques terrestres (Cyrtomium falcatum, Nephrolepis bostoniensis), plantades entre aquestes es troben algunes selaginel·les (Selaginella), grup de plantes molt relacionat amb les falgueres, amb fulles petites i ramificació dicotòmica, molt semblants també a les molses. Hi ha falgueres arborescents (Dicksonia antarctica, Blechnum brasiliense o Asplenium nidus), flotants (Azolla filiculoides i Salvinia natans) i epífits (Davallia canariensis, Platycerium bifurcatum). Hi ha també una petita representació de les falgueres autòctones del territori valencià amb Pteris vittata, Polypodium australe, Asplenium onopteris, Adiantum capillus-veneris, etc.

Orquídies
Aquest hivernacle es manté a una temperatura que oscil·la entre 15 i 25ºC, amb un ombrejat del 65% i una humitat relativa del 65-80%.

Les orquídies són, sens dubte, el grup de plantes que més ha cridat l’atenció de la humanitat que ha estat atreta potser pel seu exotisme, potser pel seu nivell d’evolució, potser per les seues adaptacions a molt diversos ambients o per les modificacions que presenten les seues flors per atraure els pol·linitzadors.

Formen una família natural, la major del regne vegetal, en què s’agrupen unes 25.000 espècies. Es distribueixen per tot el món, encara que en els ambients tropicals i humits és on assoleixen la major diversitat. Allí, en la seua lluita per la llum, moltes espècies d’orquídies s’han convertit en plantes epífites, això és, que viuen separades de terra, sobre altres plantes de gran mida sense causar-los cap dany i sols per poder acostar-se a la llum. Les orquídies epífites desenvolupen en molts casos unes llargues i grosses arrels aèries esponjoses que els serveixen per fixar-se al suport i per agafar de l’aire l’aigua i els nutrients que hi ha suspesos. El fet de no ser arrelades a la terra fa que la disponibilitat de l’aigua siga escassa, cosa que produeixen el desenvolupament de caràcters xeromòrfics, tenen fulles grosses capaces d’emmagatzemar-hi aigua, cobertes de grosses epidermis i cutícules molt desenvolupades. Són capaces d’aprofitar al màxim la llum difosa i, amb freqüència, tota la planta és verda, fins i tot les arrels. N’hi ha també algunes espècies sapròfites i paràsites.

A les zones temperades i fredes les orquídies viuen arrelades a la terra i desenvolupen grossos rizomes o tubèrculs subterranis. En aquests casos les plantes perden la seua part aèria durant l’estació freda o seca, després d’haver florit i acumulat reserves durant el període favorable.

La seua pol·linització està molt especialitzada i s’ha desenvolupat una estreta relació entre els animals pol·linitzadors i les plantes. Hi ha casos en què una determinada espècie animal pol·linitza, en exclusiva, una determinada espècie d’orquídia, per això la desaparició del pol·linitzador provoca l’extinció de la planta. Per assolir aquest nivell d’efectivitat, les orquídies han desenvolupat flors molt especialitzades, atractives i variades, més espectaculars en les espècies tropicals, però també molt curioses en les de zones temperades.

A l’hivernacle es conreen diverses espècies d’orquídies tropicals, en la majoria epífites, encara que l’espai disponible obliga a disposar-hi les plantes amb les arrels soterrades, per a la qual cosa s’utilitza un substrat molt lleuger i de fàcil drenatge. La majoria són híbrids o varietats artificials, seleccionats per aconseguir plantes amb flors més grans i vistoses que les espècies naturals. Entre els gèneres conreats n’hi ha alguns molt atractius i de gran interès ornamental com Cattleya, Vanda, Phalaenopis, Cymbidium i Dendrobium. També hi ha exemples d’orquídies tropicals terrestres com Paphiopedilum.

La floració de les orquídies es concentra entre els mesos d’octubre i abril, quan ni la llum ni la temperatura són massa elevades. Durant aquest temps pot veure’s l’hivernacle en tota la seua esplendor amb els colors, les formes i les aromes de les flors exposades als sorpresos ulls del visitant.

Bromeliàcies
L’hivernacle es manté a una temperatura que oscil·la entre els 10 i els 25ºC, amb un ombrejat del 50% i una humitat relativa entre el 45 i el 55%.

Les bromeliàcies formen una família que agrupa unes 2.000 espècies, naturals de la zona tropical calidotemperada del centre i sud del continent americà, on ocupen hàbitats molt variats, des de les pluviïsilves fins als deserts. Sols una espècie (Pitcairnia feliciana) viu a l’oest d’Àfrica.

Són plantes herbàcies d’aspecte molt variable, moltes epífites i adaptades a la sequera, amb una roseta basal de fulles rígides, espinoses, de grosses cutícules, brillants o glauques, que reflecteixen el sol i minven la transpiració, amb freqüència imbricades, formant una cavitat central on retenen l’aigua de la pluja.

Des del centre de la roseta sorgeix una inflorescència ben cridanera, moltes vegades envoltada de bràctees de vius colors, que atrauen els pol·linitzadors als quals recompensen amb abundant nèctar.

La pinya tropical (Ananas comosus) és la bromeliàcia més coneguda i de major interès econòmic. Desenvolupa una grossa infructescència carnosa comestible, la pinya tropical, el consum de la qual està àmpliament difós en tot el món i és una magnífica font de vitamines A i B. Altres bromeliàcies són conreades pel caràcter ornamental de les seues fulles i les seues cridaneres inflorescències, i diàriament se’n troben noves varietats artificials cada vegada més vistoses.

A l’hivernacle es poden veure les característiques bromeliàcies epífites, les més comercials, representades pel gèneres Aechmea, Bromelia, Vriesea i Nidularium, amb la típica roseta de fulles imbricades, que forma un bol on es recull l’aigua i del qual emergeix la inflorescència vivament acolorida. També, sobre un tronc caigut, hi han algunes espècies del gènere Tillandsia, sense arrels i amb les tiges i les fulles reduïdes al màxim i cobertes per uns pèls escamosos, argentats amb els quals absorbeixen els nutrients i l’aigua de l’aire. Crida l’atenció la molsa espanyola (Tillandsia usneoides), una de les espècies més coneguda, que viu penjant dels arbres, a les zones pantanoses de Virgínia, i dels cactus, als deserts del Perú i de Xile. Finalment, dos exemples de bromeliàcies terrícoles, naturals dels deserts d’Amèrica Central, són Puya berteroniana i Dyckia brevifolia, ambdues amb fulles grosses, dures i espinoses, i amb grans inflorescències especialitzades en la pol·linització per ocells, a les quals ofereixen nèctar al fons de les seues llargues flors.