La investigació

LA INVESTIGACIÓ
Manuel Costa

Des dels seus orígens, els jardins botànics es van orientar a l’estudi de les plantes amb finalitats acadèmiques o científiques. El seu punt d’arrancada com a espais dedicats a la investigació botànica cal buscar-lo en els antics horts de simples de l’Itàlia renaixentista que eren espais senzills, annexos a les Facultats o les Escoles de Medicina, on es conreaven plantes medicinals. El concepte modern de jardí botànic va arribar en el segle XVIII, durant el període il·lustrat, quan els antics horts es van convertir en centres d’estudi de la diversitat de les plantes. Això va influir en l’avanç de les classificacions botàniques i en les noves propostes d’ordenació de la diversitat natural. Els treballs de recerca que Linné va desenvolupar al jardí botànic d’Uppsala van donar com a fruit l’ordenació de les plantes segons el mètode sexual i la proposta de nomenclatura binominal recollida en Species Plantarum el 1753, punt de partida de la botànica moderna.
D’altra banda, l’auge de les expedicions científiques amb el suport de les potències colonials de l’època, sobretot d’Espanya, Anglaterra i Holanda, va ampliar la visió de la diversitat de la Naturalesa al món, cosa que va estimular l’interès per mostrar la riquesa de la flora dels territoris més allunyats de la metròpoli. Això va animar la creació de nous jardins o l’adaptació dels que ja hi havia per poder conrear-hi les espècies que arribaven d’ultramar, fruit de les recol·leccions dels botànics que formaven part d’aquestes expedicions. Com a conseqüència van sorgir els anomenats jardins d’aclimatació i els orientats al conreu de plantes d’interès econòmic, cosa que va generar un intercanvi de material vegetal entre les diferents parts del món.
Actualment els jardins botànics s’han convertit en centres d’investigació, alguns continuadors d’altres que ja van iniciar aquestes activitats en el segle XIX i l’origen dels quals cal buscar-lo en el segle XVIII. El canvi d’orientació que van experimentar els jardins botànics va fer que es dotaren d’infrastructures necessàries per als nous objectius de recerca, com ara herbaris, laboratoris i biblioteques. Amb això, i en un principi, les plantacions es van convertir en col·leccions de plantes exòtiques i els jardins botànics van passar a funcionar més com a parcs públics, amb plantes etiquetades, que com a espais dedicats a la ciència. En l’actualitat s’ha arribat a un punt d’equilibri entre recerca i exhibició, de manera que ambdues activitats s’hi complementen i arriben a ser inseparables. Moltes de les plantes que s’hi conreen formen part dels programes de recerca que s’hi desenvolupen. Els jardins botànics es troben actualment especialitzats a l’entorn en el qual s’ubiquen i dediquen les recerques al coneixement de la seua flora i vegetació i dediquen una especial atenció als temes de conservació. Amb això compleixen també una de les seues principals funcions recollides en l’Estratègia Mundial per a la Conservació de la Diversitat Biològica.
El Jardí Botànic de la Universitat de València ha seguit des dels orígens (1567) la mateixa trajectòria que la resta dels jardins botànics de la seua època. D’un hort de simples s’ha convertit en l’actualitat en un modern centre de recerca, integrat en el Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, en què, sota el gran objectiu de la biologia de la conservació, s’hi desenvolupen projectes sobre taxonomia, tant clàssica com molecular, anatomia i histologia, fitosociologia i conservació d’espècies endèmiques, rares i amenaçades del Mediterrani occidental.
La taxonomia representa una de les línies fonamentals del Jardí Botànic. La recerca en aquest camp s’orienta a l’estudi de la variabilitat de les plantes crítiques, no sols de la flora valenciana sinó també del conjunt iberollevantí, illes tirrenes i nord d’Àfrica. Les tècniques aplicades en aquest camp van des de les clàssiques de la biosistemàtica macroscòpica, amb l’estudi dels caràcters morfològics, és a dir, la forma i les dimensions de les diverses parts de la planta (fulles, flors, fruits, llavors), fins a les microscòpiques, com ara l’estudi de l’ornamentació dels grans de pol·len, les característiques dels tricomes o pèls, la forma i les característiques de la coberta de les llavors, etc. D’altra banda, la recerca sobre caràcters anatòmics, principalment estructures de fulles, tiges i arrels, estomes i estructures florals, representa un important recolzament a la taxonomia i permet aprofundir en el coneixement de les adaptacions dels vegetals al medi. Diversos grups de falgueres (pteridòfits), principalment Equisetum, així com cistàcies dels gèneres Fumana i Cistus, ramnàcies com la secció Alaternus de Rhamnus i escrofulariàcies de la tribu Antirrhineae (Antirrhinum, Linaria, Chaenorhinum, Cymbalaria) són alguns dels grups de plantes que s’estudien en l’actualitat amb aquestes tècniques de recerca.
Recentment els estudis de taxonomia s’ha completat amb la incorporació de les línies genètica i biologia molecular. Per a això el Jardí Botànic disposa d’un modern laboratori i instal·lacions annexes on dur a terme aquestes recerques. En aquest sentit els caràcters citològics (nombre i morfologia dels cromosomes) s’han revelat com a molt valuosos per establir alguns aspectes evolutius de les plantes, així com la interpretació d’algunes característiques morfològiques i l’establiment de delimitacions entre diferents nivells taxonòmics. Al Jardí Botànic s’han abordat aquestes recerques en plantes com Leucojum valentinum i Salvia pratensis, els primers fets amb material espanyol. Altres plantes estudiades han estat diferents espècies dels gèneres Teucrium, Sideritis, Thymus, Salvia, Fumana, Erodium, Cistus, etc. En aquest camp es col·labora amb el Jardí Botànic de Cagliari (Sardenya), per a l’anàlisi dels nombres cromosomàtics de la flora endèmica sarda.
De gran importància en l’actualitat són les recerques que es duen a terme sobre biologia reproductiva i l’ús de marcadors moleculars a nivell d’ADN. L’interès d’aquesta recerca cobreix diferents camps científics, com ara l’establiment de relacions de parentesc i rutes migratòries, caracterització d’àrees, resolució de problemes i vicariants i identificació d’àrees de colonització en territoris insulars i de muntanya. Des del punt de vista molecular s’estudien algunes espècies endèmiques, com Cistus carthaginensis, Hippocrepis valentina, així com les diferents ensopegueres (Limonium) a l’àmbit valencià. En el marc d’un projecte d’investigació es porta a terme l’estudi del romaní (Rosmarinus) per abordar les relacions taxonòmiques, biogeogràfiques i ecològiques del grup de plantes del Mediterrani occidental (Rosmarinus officinalis, R. eryocalix, R. tomentosus i R. palaui).
Els investigadors del Jardí Botànic col·laboren amb altres jardins i centres de recerca en diferents projectes sobre flores nacionals o regionals i en destaca el de Flora iberica, coordinat pel Real Jardín Botánico de Madrid. S’hi ha participat en la revisió dels gèneres Fumana, Sempervivum, Cyclamen i Mercurialis, i actualment s’hi treballa en diversos gèneres de les famílies escrofulariàcies i umbel·líferes.
Un altre dels camps en què es fa una activa recerca és en l’estudi de la vegetació. En aquest sentit, les recerques sobre la vegetació del Mediterrani occidental, tant peninsular com insular, han portat a un profund coneixement de les comunitats vegetals de tot el territori valencià, tant de les climatòfiles com de les edafòfiles. Les recerques sobre vegetació abracen també el seu dinamisme, distribució i cartografia. La metodologia aplicada és la fitosociològica de Braün-Blanquet ja que s’ha mostrat com la més adequada. Pren com a base els estudis florístics i les seues relacions amb el medi i estableix relacions biogeogràfiques i bioclimàtiques. La incorporació de la informació molecular als estudis biogeogràfics està aportant dades de gran importància per interpretar la distribució d’algunes comunitats, així com les relacions entre àrees allunyades. La cartografia de la vegetació a diferents escales es fa, no sols per al coneixement de la distribució de les comunitats al territori, sinó també per a plans territorials d’ordenació i conservació d’espais.
A banda de les recerques en els territoris europeus, actualment s’estudia la vegetació del Sàhara Occidental i de Veneçuela. En el cas del Sàhara, a més dels estudis florístics i vegetacionals s’està duent a terme un estudi etnobotànic sobre la flora sahariana, de gran interès per a la conservació i recuperació d’un patrimoni cultural en perill. A Veneçuela es treballa en dos territoris diferents. D’una banda, als Andes de Mérida s’estudien les comunitats de l’erm per a l’establiment dels pisos bioclimàtics veneçolans, així com per al coneixement i la interpretació dels diferents macro i microgeosigmeta dels cims andins, molt rics en endemismes i molt amenaçats. L’altre dels escenaris de la investigació a Veneçuela és el llit del riu Orinoco on es participa en un projecte d’investigació sobre plantes amb possible acció terapèutica. Aquests projectes es porten a terme en col·laboració amb la Universitat dels Andes (ULA), concretament amb la Facultat de Farmàcia.
Des que l’any 1985 es van reunir a Las Palmas, en la conferència sobre l’estratègia global per a la conservació, 175 botànics professionals i directors de jardins botànics de més de 29 països es van integrar en la xarxa de centres amb responsabilitat en la conservació. D’aquesta manera es van convertir en els garants de la conservació de la flora rara endèmica o amenaçada dels territoris on s’ubiquen, encara que amplien la seua àrea d’acció a altres territoris, bé d’influència geogràfica o bé en aquells en què pel seu interès hi haja una relació de col·laboració amb altres jardins botànics o centres de recerca botànica. El Jardí Botànic de la Universitat des de fa dues dècades està treballant en la conservació de la flora, encara que aquesta activitat s’ha desenvolupat de manera més intensa en els darrers anys perquè disposa d’infrastructures adequades. El Jardí porta a terme la conservació ex situ, principalment a través del seu banc de llavors, no sols de la flora valenciana sinó també d’altres enclavaments del territori estatal i del Mediterrani occidental, com ara Sardenya, Sicília i el nord d’Àfrica.
Pel que fa a la conservació in situ, a banda de la col·laboració amb la Conselleria de Medi Ambient en els programes de microreserves de flora i conservació de poblacions de plantes endèmiques, el Jardí Botànic té subscrits convenis de col·laboració amb algunes fundacions privades com la Fundació Enrique Montoliu, per a l’estudi d’un espai natural situat al conegut Mas del Peraire, propietat de la Fundació. Aquest espai ubicat a Fredes, al nord de Castelló, representa un enclavament únic pel bon estat de conservació que hi presenten la flora i la vegetació. La situació i les condicions orogràfiques i climàtiques del Mas del Peraire el converteixen, a més, en un lloc òptim per a estudis migratoris i de població de la vegetació mediterrània.
El Jardí Botànic ha participat en el projecte de cartografia d’hàbitats a conservar dins el programa europeu Natura 2000 per establir una xarxa d’espais protegits. Actualment participa, com a continuació de l’anterior, en el projecte “Atlas de los hábitats naturales y seminaturales de España”, finançat pel Ministerio de Medio Ambiente i coordinat per la Universitat de Lleó. En aquest projecte el Jardí Botànic té la responsabilitat de la cartografia dels hàbitats de les comunitats autònomes de València, Múrcia i Aragó.
Igualment participa en el projecte “Atlas de Flora amenazada de España”, finançat pel Ministerio de Medio Ambiente i que es desenvoluparà entre l’any 2000 i el 2003. El Jardí Botànic coordina els treballs de tots els equips d’investigació de l’àrea mediterrània: Catalunya, Balears i València.
Les expedicions científiques formen part de la recerca botànica, tant en el camp de la flora com de la vegetació. En aquest sentit, el personal del Jardí Botànic, a banda de les expedicions botàniques en l’àmbit ibèric i europeu, com a part dels diferents projectes d’investigació, realitza campanyes de camp al Marroc, Mauritània, Níger, els Estats Units d’Amèrica i Veneçuela, entre altres països.