ELS HORTS DE SIMPLES
EL JARDÍ DE L'ALBEREDA
L'HORT DE TRAMOIERES
EL SEGLE XX
LA RESTAURACIÓ

ELS HORTS DE SIMPLES
Els horts de simples, com a complement pràctic en els estudis de medicina, van sorgir en les universitats de la Itàlia renaixentista. El més antic el va fundar Luca Ghini a Pisa, el 1543, al qual van seguir els de Pàdua i Florència el 1545, Bolonya el 1547, i els d’altres universitats europees com ara Zuric, Montpeller, Utrecht o París.
La primera iniciativa per instal·lar un jardí botànic a València va sorgir l’any 1567. Va ser quan els magistrats de la ciutat van nomenar Joan Plaça catedràtic d’Herbes i li van encarregar la formació d’un hort de simples, on ensenyar als seus alumnes les plantes medicinals que explicava a l’aula.
Joan Plaça era, en aquell temps, corresponsal del botànic flamenc Charles de L’Escluse (Clussius) a qui havia acompanyat en els seus viatges per Espanya el 1563 i 1564 i a qui va mostrar, a València, el primer alvocater (Persea americana) aclimatat a Europa. Els dos botànics van mantenir una llarga i estreta col·laboració i Clussius va incloure plantes valencianes que li havia enviat Plaça en els seus tractats de botànica. De la seua activitat docent poc se’n sap, ja que no va deixar cap obra escrita, però se’n conserven les notes que va prendre un alumne anònim en què es mostra l’elevat nivell dels seus coneixements i ensenyaments.
És possible que Joan Plaça no complís l’encàrrec de la ciutat de fundar un hort de simples però, si ho va fer, no degué ser durador. L’any 1631 els professors de medicina, els cirurgians i els apotecaris es van queixar a la ciutat per la manca d’un lloc on conrear plantes medicinals per mostrar-les als estudiants. Els arguments van convèncer el municipi que, dos anys més tard, va arrendar dos horts fora dels murs de la ciutat, al costat del convent de Sant Julià, al carrer de Sagunt, per conrear-hi un nou hort de simples, que va confiar a Melchor de Villena, catedràtic d’Herbes.
Tampoc aquest jardí va ser durador i l’any 1684 Gaudenci Senach, també catedràtic d’Herbes, va rebre l’encàrrec reial d’organitzar un altre hort de simples. Per a això va adquirir una casa a la parròquia de Sant Llorenç, enfront del col·legi de Sant Pere Nolasc i va arrendar l’hort contigu. A la casa es van habilitar dependències per a l’explicació de les classes i per al reconeixement de les plantes recollides al camp, i a l’hort es van plantar diverses espècies medicinals. Tampoc en aquesta ocasió hi va haver continuïtat i al principi del segle XVIII no hi havia cap hort de simples a València. En les Constitucions de la Universitat redactades el 1733 s’hi detallava com havia de ser l’ensenyament de les Herbes i s’hi insistia en la necessitat d’herboritzar al camp i de disposar d’un hort per explicar-hi les plantes medicinals. Malgrat la claredat del manament, la Universitat de València no aconsegueix instal·lar de nou un jardí botànic fins a la fi de segle.

EL JARDÍ DE L'ALBEREDA
Però al llarg del segle XVIII el descobriment de noves plantes portades de totes les parts del món per les expedicions enviades per la Corona a explorar territoris desconeguts, l’empenta que Carles III va donar al desenvolupament de les ciències naturals i l’interès pel desenvolupament de l’agricultura, van provocar un canvi en l’orientació de la botànica, que va passar a interessar-se especialment per la sistemàtica i pel conreu i domesticació de noves plantes. El concepte de jardí botànic es va adaptar a aquest nou canvi. Ja no es buscava un espai sols per a les plantes medicinals, sinó també per a l’assaig de nous conreus i l’estudi de les plantes en general. Amb aquesta idea la Universitat va buscar un lloc apropiat per ubicar-ne el jardí botànic, però per diversos motius polítics o econòmics no va ser fàcil trobar-lo. El 1757 el rector Demetri Lorès va proposar a la ciutat la instal·lació d’un jardí botànic a l’Albereda, però aquesta proposta no es va acceptar fins al 1778. El projecte el va redactar Tomàs Manuel Vilanova, catedràtic de Química i Botànica, però mai no es va dur a terme, encara que la Universitat no va oblidar la seua idea d’instal·lar el jardí botànic a l’Albereda.
El 1787 es va aprovar el Pla d’Estudis elaborat pel rector Vicent Blasco, pel qual es van modernitzar tots els estudis universitaris entre els quals es trobaven els de botànica i, com no podia ser d’una altra manera, s’hi insistia en la necessitat d’un jardí botànic universitari per a l’ensenyament d’aquesta ciència que cada vegada adquiria més importància. La proposta va comptar amb el suport de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València. Aquesta societat va ser fundada el 1776 i es va preocupar pel desenvolupament tècnic i econòmic de la regió i, especialment, per l’avanç de l’agricultura. El 1798 la ciutat va cedir terrenys a l’Albereda perquè la Universitat hi instal·lés el jardí botànic i es van iniciar les obres d’habilitació i les plantacions, però aviat s’hi va deixar veure l’existència d’un conflicte de competències. La Reial Societat Econòmica va voler ser la propietària dels terrenys i cedir-los a la Universitat només per a les classes. La Universitat, d’altra banda, va voler tenir total independència i ser la responsable última dels terrenys, de la gestió, de les plantacions i dels assaigs. A aquestes desavinences cal afegir les protestes ciutadanes pel lloc elegit, que s’havia fet servir aleshores per a l’esbargiment i el passeig dels valencians, i la mala qualitat dels terrenys, cosa que finalment va obligar a buscar un nou lloc per al Jardí.

L'HORT DE TRAMOIERES
Al principi del 1802 es va trobar un lloc que, finalment, va resultar definitiu: l’Hort de Tramoieres, davant el convent de Sant Sebastià, als voltants de les Torres de Quart. El rector Vicent Blasco, assessorat pel seu deixeble i amic Antoni Josep Cavanilles, aleshores director del Real Jardín Botánico de Madrid, va encarregar Francesc Gil la posada en funcionament del Jardí Botànic i va supervisar personalment el desenvolupament de les plantacions i els treballs d’instal·lació. Cavanilles va participar activament en el disseny del nou jardí i va proposar al rector la construcció d’instal·lacions semblants a les que havia conegut al Jardin des Plantes de París. Entre 1802 i 1804 es van traslladar al Botànic plantes des de l’Albereda i des del jardí d’aclimatació que l’arquebisbat mantenia a Puçol, es van adquirir llibres i materials i es van fer diverses obres d’habilitació de les instal·lacions per poder fer-hi classe. El 1805 Vicent Alfonso Lorente, que havia estudiat medicina a València i format com a botànic amb Tomàs Manuel Vilanova i fra Constantí de Castellote, director del Jardí de Puçol, va obtenir la càtedra perpètua de Botànica i es va fer càrrec de la direcció del Jardí Botànic.
Lorente va concloure les obres, va crear l’Escola Botànica, que va ser ordenada segons el mètode sexual de Linné, i el 1806 va llegir el discurs d’obertura del nou Jardí Botànic de la Universitat de València. De seguida van començar les classes i a l’any següent la col·laboració amb la Reial Societat d’Amics del País en els assaigs de conreu i aclimatació de plantes tintòries d’origen africà com l’anyil (Indigofera tinctoria) o la goma aràbiga (Mimosa nilotica). Però un nou contratemps va detenir el desenvolupament del Jardí. Al final del 1811 les tropes napoleòniques el van arrasar durant el setge a la ciutat de València. Lorente va ser empresonat i condemnat a mort, de la qual es va salvar, segons conta Colmeiro, per la intervenció de Léon Dufour, metge i naturalista francès que acompanyava les tropes napoleòniques. El 1813, després de la retirada de l’exèrcit francès, el Jardí va quedar en un estat lamentable i aquest mateix any va morir Lorente. La Universitat va intentar recuperar-lo immediatament i el va posar en mans de Josep Paulí que poc va poder fer per mantenir-lo. Quan el rei Ferran VII el va visitar el 1815 només s’hi conreaven hortalisses i llegums.
El Jardí no va iniciar la seua recuperació fins que el 1829 Josep Pizcueta Donday va obtenir la càtedra de Botànica i en va ser nomenat director. Pizcueta havia estat comissionat per la Universitat perquè estudiés botànica al Real Jardín Botánico de Madrid. Allí van ser els seus mestres Mariano Lagasca i Demetrio Rodríguez, al seu torn deixebles de Cavanilles, i d’aquests va aprendre l’interès per la sistemàtica i els nous conreus. Sota la seua direcció el Jardí va assolir la major esplendor de la seua història. Va desenvolupar una intensa activitat d’ordenació i increment de les col·leccions de plantes, i va construir-hi les instal·lacions adequades per a l’aclimatació i el conreu d’espècies exòtiques. Ajudat per Felix Robillard, format al Jardin des Plantes de París, va modernitzar l’Escola Botànica tot ordenant-la segons el mètode natural d’Endlicher. Com Lorente, es va interessar per les plantes tintòries i va assajar el conreu del safrà bord (Carthamus tinctorius). El 1845, tot aprofitant la reforma del pla d’estudis, l’anomenat Pla Pidal, i les fortes aportacions econòmiques que va suposar, va construir un hivernacle de fusta de 30 metres de llarg i cinc d’alt, adossat al mur est del jardí (al lloc que avui ocupa l’hivernacle de la bassa). Va ser projectat per Timoteu Calvo, arquitecte de la Universitat, autor també del projecte de l’antic edifici de la Universitat al carrer de La Nau. També va construir, darrere d’aquest, un umbracle d’uns 800 m2, amb 44 columnes de fusta i coberta vegetal. El 1856 va publicar el primer catàleg de plantes del Jardí, en què figuren més de 6.000 espècies diferents.
Però els hivernacles construïts al final dels 40 aviat van quedar petits, davant el ràpid creixement de les plantes subtropicals. El 1858 Pizcueta va informar sobre la necessitat de construir-hi una gran estufa tropical i la Universitat va sol·licitar al ministre de Foment una dotació econòmica especial per a aquest fi.
L’any 1859 Pizcueta va ser nomenat rector de la Universitat i des de la seua nova situació va continuar treballant pel Jardí i va abordar el projecte de construcció de l’estufa, que havia estat aprovat pel Ministeri. En aquesta època ja s’havien construït en alguns jardins botànics europeus estufes de ferro i vidre, i n’hi havia empreses especialitzades a França, Anglaterra i Alemanya. Pizcueta va demanar alguns pressupostos, però tots van resultar massa costosos. Finalment, la Universitat va decidir abordar el projecte comptant només amb empreses, arquitectes i tècnics espanyols. Sebastià Monleon, arquitecte de la Universitat, va redactar el projecte, l’estructura es va fabricar a Bilbao i el vidre a la Corunya. El manyà valencià Francesc Seytre va acoblar l’estructura i el 1861 hi va quedar muntada. L’obra es va concloure al principi del 1862, amb la instal·lació de la coberta de cristall. L’estufa tropical del Jardí Botànic va ser una ostentació tecnològica en l’Espanya de mitjan del XIX i constitueix una obra singular construïda en l’inici de l’ús del ferro com a material constructiu.
Pizcueta va col·laborar estretament amb la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, de la qual va arribar a ser president, i li va cedir terrenys del Jardí perquè hi fessen les classes pràctiques d’agricultura. El 1862 va publicar el primer Delectus Seminum in Horto Botanico Valentino o catàleg de les llavors collides al Jardí, del qual es va encarregar Rafael Cisternas.
La creació de la Facultat de Ciències el 1857 va suposar un canvi important per a la botànica i per al Jardí. La botànica va desaparèixer com a assignatura independent i la càtedra d’Història Natural (o la de Mineralogia i Botànica, segons les èpoques) se’n va fer càrrec. El Jardí, que sempre va estar dirigit per metges, catedràtics de Botànica, amb formació i vocació per les plantes, va passar a ser dirigit per catedràtics d’Història Natural no especialistes en botànica. Després de Pizcueta, van dirigir el Jardí Rafael Cisternas (1867-1876), interessat pels peixos d’aigua dolça, Josep Arévalo Baca (1876-1888), especialitzat en ocells, i Eduard Boscà (1888-1913), dedicat a l’estudi dels rèptils.
De tots ells, el que va tenir una activitat més destacada va ser Josep Arévalo Baca. Durant la seua direcció s’hi va desenvolupar una intensa activitat de recerca de noves pràctiques agrícoles. S’hi va provar el guano com a fertilitzant i, abans de ser introduïdes a l’horta de València, s’hi va assajar el conreu de diferents espècies d’origen americà, com ara el moniato (Ipomoea batatas), el cacauet (Arachis hypogaea) i la soja (Glycine max). El Jardí va subministrar als agricultors valencians les primeres llavors perquè iniciassen el conreu d’aquestes espècies. La importància que va assolir en el desenvolupament de l’agricultura va provocar l’expropiació dels terrenys adjacents per ampliar la zona dedicada als assaigs, amb la qual cosa el 1877 el Jardí va adquirir la seua configuració actual. També en temps d’Arévalo Baca s’hi va construir l’estufa de la bassa, amb ferro i vidre semblant a la tropical, per substituir l’hivernacle de fusta i vidre de Timoteu Calvo, ja en ruïnes, i s’hi van renovar els hivernacles de producció que hi havia enfront de l’estufa tropical.
El 1897, quan era director Eduard Boscà, es va plantejar la necessitat de construir un nou umbracle per substituir el de fusta que hi havia darrere de l’estufa de la bassa i que es trobava en ruïnes. El projecte el va redactar i executar Arturo Mélida, arquitecte de la Universitat, que va proposar una construcció semicilíndrica de ferro recolzada en columnes de rajola, l’ombra del qual s’aconseguia estenent unes veles sobre la coberta. Al centre de l’umbracle es va disposar un estany per regar les plantes que es traslladaven a l’ombra a l’estiu i tornaven als hivernacles a l’hivern. Aquesta va ser l’última gran construcció feta al Jardí.

EL SEGLE XX
Al final del segle XIX la docència de la botànica es va traslladar al Gabinet d’Història Natural ubicat a l’edifici central de la Universitat, al carrer de La Nau. El Jardí perd la seua funció docent i, amb això, inicia un lent declivi que es veurà aguditzat per les tràgiques circumstàncies que es van succeir durant la primera meitat del segle XX: les guerres colonials, la Guerra Civil, la postguerra i la riuada que el 1957, va assolar València i el Jardí mateix.
Francesc Beltran, catedràtic d’Història Natural, va dirigir el Botànic durant gairebé tota la primera meitat del segle. A diferència dels seus immediats antecessors, Beltran sí que tenia formació botànica i, encara que la seua recerca es va centrar en l’estudi de les molses, es va preocupar pel coneixement de la flora valenciana. Va mantenir les col·leccions i l’intercanvi de llavors i va confeccionar un fitxer de les plantes conreades. Però la riuada del 57 va malmetre la seua obra, el Jardí es va inundar, les col·leccions de plantes vives van quedar molt deteriorades i es va destruir part de l’arxiu i de la biblioteca. Durant anys es va treballar per retirar-ne el fang i netejar el Jardí.
Quan va morir Beltran, el 1962, es va encarregar la direcció a Ignacio Docavo, catedràtic d’Història Natural i entomòleg de formació, que va fer grans esforços per mantenir el Jardí que, en aquell temps i com a conseqüència de la riuada i de l’abandonament posterior, estava en ruïnes. Sols s’hi conservaven els grans arbres i els edificis, els hivernacles i l’umbracle estaven molt deteriorats. Durant els primers anys de la seua gestió, Docavo va tractar de recuperar els edificis, per tornar a instal·lar-hi la biblioteca, l’herbari, el laboratori i el planter, i de consolidar l’estructura dels hivernacles i l’umbracle. Es va recuperar l’activitat docent i es van impartir al Jardí les pràctiques de botànica de la Facultat de Ciències i, posteriorment, de la de Biològiques i de Farmàcia. En els anys 60 Docavo va encarregar a Joan Pañella, jardiner i paisatgista català, la remodelació de l’umbracle i de l’hivernacle tropical per instal·lar-hi, respectivament, un jardí d’ombra i un tropical. També va ser obra de Pañella, encara que un poc més tardana, la creació d’un jardí de plantes suculentes.
La creació de les facultats de Ciències Biològiques i de Farmàcia, amb les respectives càtedres de Botànica no va afectar la direcció del Jardí i cap botànic no se’n va fer càrrec fins al 1987.

LA RESTAURACIÓ
Els Estatuts de la Universitat de 1985 van obrir una nova perspectiva per al Jardí Botànic, que va deixar de dependre de la Facultat de Ciències en ser considerat un “centre universitari de recerca, docència i cultura”, que depèn del rectorat. El 1987 el rector Ramon Lapiedra en va nomenar director Manuel Costa, catedràtic de Botànica de la Facultat de Farmàcia, i li va encarregar la redacció d’un projecte de restauració integral del Jardí per recuperar l’ús de totes les seues instal·lacions i donar-li el contingut que li atribuïen els Estatuts. El projecte va incloure la restauració dels hivernacles i de l’umbracle, la transformació dels quadres de plantació, del sistema de reg, la remodelació de l’Escola Botànica, el desenvolupament de noves col·leccions de plantes, la implantació d’un sistema adequat d’informació i la construcció d’un edifici d’investigació. La primera fase, la recuperació de l’espai enjardinat, es va fer entre 1989 i 1991. La segona fase, la construcció de l’edifici d’investigació, no va poder completar-se, per diferents dificultats administratives i econòmiques, fins al 1999.
La restauració del Jardí va permetre recuperar els antics i deteriorats edificis. L’umbracle va ser enderrocat i construït de bell nou. S’hi va renovar l’estructura metàl·lica i la vidriera dels hivernacles, sols s’hi va conservar l’estructura de l’estufa tropical amb un perfil molt singular que encara estava en bon estat, i s’hi va instal·lar calefacció, reg i sistemes d’humectació. L’antiga estufa freda de grans finestrals en mur de maçoneria, ocupada per l’aquari, va ser restaurada i dedicada a exposicions i activitats culturals. Als hivernacles, que es trobaven deteriorats i buits, s’hi van instal·lar col·leccions noves de palmeres, orquídies, bromeliàcies, plantes suculentes, tropicals i carnívores. Tots es van obrir al públic. S’hi van crear el rocall i les noves col·leccions de plantes útils per a les persones: fruiters, plantes medicinals, plantes d’interès econòmic, etc., totes les col·leccions que van tornar al Jardí després d’anys d’haver desaparegut i que recorden les diferents èpoques i orientacions per les quals va passar. Es va reordenar l’Escola Botànica, tot adequant-la als moderns conceptes de la sistemàtica i s’hi va tornar a plantar.
El 12 de juny de 1991, després de romandre dos anys tancat per les obres realitzades, el Jardí es va obrir de nou al públic una vegada conclosa la primera fase de la restauració. Des d’aquesta data s’hi ha dedicat una especial atenció a la divulgació científica, s’hi ha mantingut una incessant oferta d’acollida per als col·legis i s’hi ha potenciat el desenvolupament d’activitats educatives sobre temes de naturalesa i medi ambient; a la recerca, centrada en la línia de la biologia de la conservació i ha participat en projectes d’estudi de la diversitat vegetal; i a la cultura, amb l’acollida d’activitats de tota mena, com ara exposicions d’arts plàstiques, concerts o representacions de teatre.
La segona fase de la restauració projectada, la construcció de l’edifici d’investigació, va sofrir una mica de retard però, finalment, s’hi va poder dur a bon terme amb l’aportació econòmica dels Fons Europeus de Desenvolupament Regional. El nou edifici es va inaugurar el 18 de maig de l’any 2000. Aquesta construcció ha estat de gran importància per a la consolidació de l’activitat científica, docent i cultural que el Jardí Botànic venia desenvolupant. S’hi troba instal·lat l’herbari de la Universitat de València i el banc de germoplasma de flora valenciana amenaçada, que va començar a desenvolupar-s’hi el 1990 en col·laboració amb la Conselleria de Medi Ambient i que hi conserva les llavors i les espores de les plantes valencianes en perill d’extinció. Una biblioteca especialitzada en botànica ha trobat, també, la seua ubicació al nou edifici. Oberta al públic, reuneix un important fons de revistes, articles i llibres per als aficionats i estudiosos de les plantes. L’edifici està dotat d’aules i laboratoris, per poder explicar als estudiants com és el món de les plantes i quina és la seua importància per a les persones. Els laboratoris d’investigació, la sala d’actes i la sala d’exposicions són algunes de les noves dependències del Jardí que completen l’oferta científica i cultural d’aquest centre ubicat al cor de la ciutat de València.
Tot això fa que el Jardí Botànic de la Universitat de València es trobe actualment en una situació immillorable per atendre, des de l’àmbit universitari, les exigències de la societat valenciana en temes de medi ambient.