Un herbari és una col·lecció de plantes seques degudament preparades per garantir-ne la conservació de manera indefinida. La idea de la preparació de les plantes seques per a estudi va sorgir en el segle XVI i Lucca Ghini (c.1490-1556) es considerat el fundador del primer herbari amb finalitat científica. Sobre l’herbari es basa una part ben important de la investigació botànica, sobretot en taxonomia, encara que també és útil per a estudis florístics, biogeogràfics i fins i tot moleculars. L’herbari és testimoni de les cites de plantes, de les descripcions i dels materials utilitzats per a proposar-les. El tipus d’una planta (el material sobre el qual es basa un nom nou) és, en la majoria dels casos, una planta seca, dipositada i conservada en un herbari públic.

La confecció de l’herbari s’inicia al camp, quan el botànic selecciona una mostra de la planta en què siguen presents els caràcters més representatius de l’individu. El fragment és premsat entre paper assecant (amb freqüència periòdics) per dessecar-lo al més ràpidament possible. Després es disposa en un plec de paper, al qual s’afegeix l’etiqueta amb totes les dades preses al camp en el moment de la recol·lecció (localitat, altitud, coordenades geogràfiques, ecologia, data i nom del recol·lector). Finalment es trasllada al dipòsit on s’ubica al lloc que li correspon, i queda a disposició dels investigadors.

L’herbari de la Universitat de València, dipositat al Jardí Botànic, té el seu origen en les recol·leccions de Vicent Alfonso Lorente, que va ser director del Jardí Botànic entre 1805 i 1813, i que abans havia estat corresponsal del Real Jardín Botánico de Madrid. Aquell herbari era format principalment per plantes silvestres, encara que Lorente va preparar també plecs de les conreades al Jardí.

Però el vertader impulsor de l’herbari va ser Josep Pizcueta, que va dirigir el Jardí durant gran part del segle XIX. En aquest temps l’herbari va anar creixent amb les recol·leccions pròpies i amb l’intercanvi amb altres institucions de l’època, molt intensa en aquells moments. Pizcueta va tenir, a més, especial interès que a l’herbari fossen recollides les plantes conreades al Jardí.

L’herbari es va conservar a les dependències del Botànic fins que va ser traslladat, al principi del segle XX, al Gabinet d’Història Natural situat a l’antic edifici de la Universitat, al carrer de La Nau. Allí s’havia traslladat uns anys abans la docència de la botànica, que va deixar d’impartir-se al Jardí. Sembla ser que després de la mort de Pizcueta el creixement de l’herbari es va reduir, segurament com a conseqüència de la manca de dedicació a la botànica dels catedràtics d’Història Natural que el van succeir. En qualsevol cas, en l’incendi de la Universitat que va tenir lloc el 12 de maig de 1932 l’herbari històric de la Universitat de València va quedar destruït. Aquest incendi va ser desastrós per a la Universitat i, molt especialment, per a la botànica.

Posteriorment, Francesc Beltrán, catedràtic d’Història Natural i director del Jardí, botànic de formació i estudiós de la flora de Castelló, va iniciar les recol·leccions i els intercanvis que el van permetre formar un nou herbari que sempre es va mantenir lluny del Jardí, a la Facultat de Ciències. A la fi dels anys seixanta aquest herbari es va traslladar a la recentment creada Facultat de Ciències Biològiques i va quedar dipositat al Departament de Zoologia, del que era catedràtic Ignacio Docavo, aleshores director del Jardí Botànic. A la seua nova i singular ubicació l’herbari va deixar d’incrementar-se i van cessar els intercanvis.

Al principi dels anys vuitanta al Jardí Botànic es va iniciar de bell nou la recol·lecció de plantes per a la formació d’un herbari. Com en els temps de Pizcueta, les primeres plantes a incorporar-se a l’incipient herbari van ser les que es conreaven al Jardí, però d’immediat van començar les campanyes de recol·lecció al medi natural. Progressivament les recol·leccions de material silvestre s’hi van consolidar, es van recuperar els intercanvis amb altres institucions de la regió mediterrània, i es va entrar a formar part de la Société pour l’Échange des Plantes Vasculaires de l’Europa et du Bassin Méditerranéen. Les expedicions botàniques, inicialment centrades en l’àmbit valencià, van buscar nous objectius i es van estendre fins al nord d’Àfrica i les illes del Mediterrani. A més l’herbari va ser enriquit amb la incorporació dels herbaris personals de Vicent Guillem, Aureli Gamir i Josep Borja. Els dos primers són del final del segle XIX i a més de les recol·leccions pròpies, s’hi conserven plantes de Pau, Sennen i Font Quer, botànics espanyols molt destacats amb qui Guillem i Gamir van mantenir intercanvis de plantes. L’herbari de Borja és format principalment per materials anotats del gènere Sideritis, al qual aquest botànic valencià va dedicar gran part de les seues investigacions, i constitueix un material de necessària referència per a qualsevol estudi sobre aquest complex gènere de labiades.

Actualment l’herbari de la Universitat de València és format per la unió dels herbaris de Biològiques, Farmàcia i el propi del Jardí. Després de la restauració del Jardí i la construcció del seu edifici d’investigació, la Universitat, amb bon criteri, va disposar la formació d’un sol herbari que va quedar dipositat al Botànic.

L’herbari ocupa unes instal·lacions adequades que en garanteixen la conservació i en faciliten la consulta a investigadors de tot el món. Els plecs es guarden en armaris compactes amb capacitat per a uns 350.000 espècimens, es troba dotat d’un laboratori per muntar-hi el material i una sala per a consulta i estudi. En reunir-s’hi els herbaris s’ha creat un dels més importants d’Espanya, amb més de 200.000 plecs, en què les particularitats de cada un dels herbaris originals són complementàries i enriquidores. El nou herbari conté una bona representació de la flora de la meitat oriental de la península Ibèrica, especialment del territori valencià i del Sistema Ibèric, i es converteix en un referent obligat per a qualsevol estudi de la flora del Mediterrani occidental.

En la seua nova etapa l’herbari de València ha assumit tots els compromisos d’intercanvi de plantes que tenia cada un dels herbaris i n’ha augmentat les relacions, especialment amb els centres de recerca europeus. A més, per la seua vocació mediterrània, ha concentrat les seues campanyes de recol·lecció en territoris amb relacions florístiques amb la península Ibèrica, de manera singular a les illes del Mediterrani occidental i el nord d’Àfrica. Manté el préstec de material per a estudi i s’ha convertit en herbari bàsic del projecte Flora iberica. Tanmateix, l’objectiu immediat el constitueix la finalització de fitxar tot el material per poder oferir la consulta dels fons de l’herbari a través d’Internet.