L’horitzontalitat és una de les característiques més cridaneres del Jardí Botànic, com també ho és de l’horta on es troba ubicat. De la mateixa manera que la plana valenciana es trenca ocasionalment amb l’aparició de petits promontoris com els del Puig de Santa Maria o la Muntanyeta dels Sants, el Jardí també trenca la seua monotonia amb una discreta elevació, la Muntanyeta. Ací, en un reduït espai es mostren els ecosistemes valencians més significatius, des dels arenals litorals fins a l’alta muntanya del Maestrat, i des dels matollars secs del sud fins als garrigars del nord.

L’origen d’aquesta elevació cal buscar-lo l’any 1958, quan les darreres restes de fang i enderrocs que van cobrir el Jardí durant la riuada del 1957 van ser amuntegats en aquest lloc. Durant molt de temps va ser inaccessible al públic fins que durant la restauració de l’any 1990 s’hi va construir el rocall actual i s’hi va traçar el rierol que el recorre.

En aquesta reduïda superfície s’hi ha desenvolupat varies unitats temàtiques que representen la diversitat de la flora i el paisatge valencians. Hi ha un arenal al costat de la Caseta del Romaní on viuen les plantes més significatives de les dunes d’El Saler, com ara card marí (Eryngium maritimum), campaneta de mar (Calystegia soldanella), lliri de mar (Pancratium maritimum), perlina blanca (Otanthus maritimus), etc. Totes aquestes són capaces de suportar les adverses condicions de vida marcades per la mobilitat de l’arena, la salinitat del sòl i l’acció abrasiva del vent marí carregat de sal.

Si recorrem tota la Muntanyeta hi ha un rierol que naix a la part alta del rocall i es precipita per una suau cascada cap a un estany, per un costat, per convertir-se per l’altre en una rambla eixuta. En aquest ambient aquàtic i de ribera trobem plantes ben conegudes al nostre territori, com els joncs (Juncus), els lliris grocs (Iris pseudoacorus), les bogues (Typha angustifolia) o les canyes (Arundo donax). I d’altres exòtiques, però també de gran curiositat, com els papirs (Cyperus papyrus), el taxodi (Taxodium distichum) o els paraigüets (Cyperus alternifolius).

Diverses zones s’hi destinen a les etapes dinàmiques de la vegetació mediterrània més representativa del nostre territori. El bosc mediterrani s’hi troba representat, a l’oest, per un bosc petit dominat per les carrasques (Quercus rotundifolia), a les quals acompanyen les característiques plantes del sotabosc ombrívol com els viburns (Viburnum tinus), les violetes (Viola odorata) o els galzerans (Ruscus aculeatus), i del qual també formen part les lianes que enfilades sobre els arbres el fan impenetrable, com les sarses (Smilax aspera) i els lligaboscs (Lonicera implexa).

Al nord es troba representada la màquia, que forma un coscollar en què lògicament hi domina la coscolla (Quercus coccifera) i també hi ha aladerns (Rhamnus alaternus), margallons (Chamaerops humilis) i llentiscles (Pistacia lentiscus). I, al centre, sobre roques calcàries i al lloc més assolellat de la Muntanyeta, el matollar sec del sud, amb romanís (Rosmarinus officinalis), farigoles (Thymus vulgaris), espígols (Lavandula latifolia), estepes blanques (Cistus albidus) i alguns endemismes iberollevantins singulars com Centaurea saxicola, Micromeria fruticosa o Thymus mastichina.

Finalment, a les escletxes del rocall, entre els grans blocs de calcària o pedra roja, es troben les plantes rupícoles, que s’han especialitzat per viure en aquest hàbitat tan singular. Entre aquestes hi ha alguns dels endemismes valencians més importants, com Silene hifacencis, Carduncellus dianius i Convolvulus valentinus, pròpies dels penya-segats litorals del cap de Sant Antoni o el Montgó, i Antirrhinum pertegasii, característic dels cingles de la Tinença de Benifassà.