A les regions més àrides de la terra, on la precipitació anual és inferior a 100 l/m2 i on la pluja pot no caure durant alguns anys seguits, i quan ho fa és de manera torrencial, viuen unes plantes especialment adaptades a aquestes condicions extremes de sequera i pluja ocasional, això és, les plantes crasses o suculentes.

La suculència els ve del desenvolupament d’uns teixits interns (parènquima aqüífer) on acumula aigua després de les curtes i intenses pluges ocasionals, per aprofitar-la després durant la llarga estació seca. Per reduir al mínim la pèrdua d’aigua per transpiració, les plantes crasses han reduït la superfície de les fulles, que poden arribar a desaparèixer, i han desenvolupat una grossa epidermis coberta de ceres impermeables que recobreix tota la planta.

A l’extrem nord-oriental del Jardí i aprofitant una de les escasses zones lliure d’arbrat i intensament assolellada durant tot l’any, es va crear al final dels seixanta un jardí de plantes suculentes seguint els plantejaments paisatgístics de Joan Pañella, reconegut jardiner català. El jardí ocupa una superfície d’uns 1.200 m2, es troba per sota del nivell dels corredors circumdants, presenta un relleu variat i la superfície és coberta amb lapil·li volcànic. Durant la restauració del 1990 s’hi va conservar la ubicació de la col·lecció, encara que s’hi va modificar la disposició de les plantes per donar-li un criteri biogeogràfic a l’ordenació. Les plantes procedeixen dels deserts càlids i secs d’Amèrica i Àfrica i, encara que pertanyen a grups botànics ben diferents, la pressió de l’ambient ha fet que s’hi desenvolupen adaptacions semblants, que mostren un interessant fenomen de convergència adaptativa.

Les plantes africanes, incloses les de les illes Canàries, ocupen la meitat sud, entre les quals destaquen les espècies del gènere Aloe, amb les fulles assentades, estretes, suculentes, envoltades de dents no espinoses, que formen una roseta de la qual ix, a l’hivern, una espectacular inflorescència de colors cridaners, amb flors tubulars grogues o ataronjades. D’algunes d’aquestes, especialment de Aloe vera, s’obtenen substàncies d’ús medicinal i cosmètic. També són interessants les espècies arborescents d’Euphorbia, amb les seues tiges sense fulles, amb freqüència espinoses, que segreguen làtex irritant en ser ferides i les seues flors discretes, al final de les tiges. Malgrat el seu aspecte tan diferent estan molt relacionades amb les lletereses dels nostres camps. Les aïzoàcies, les crassulàcies i algunes compostes suculentes completen la col·lecció de les plantes pròpies dels deserts d’Àfrica del Sud.

Una menció especial mereix la representació de la flora suculenta canària, en la qual destaca el gènere Aeonium que centra la seua àrea de dispersió i especialització a les illes Canàries, on cada illa té les seues espècies característiques. La més coneguda pel seu ús en jardineria és Aeonium arboreum, però hi ha més de 40 espècies, totes caracteritzades per les seues fulles espatulades, aplanades i disposades en una atapeïda roseta. La representació de la flora suculenta canària es completa amb Euphorbia balsamifera, E. aphylla i E. canariensis, pròpies de la vegetació més seca de les illes.

Les espècies més característiques dels deserts americans es concentren a la meitat nord de la col·lecció. El gènere Agave es troba representat per algunes de les més de 100 espècies que el componen, conegudes vulgarment com a pites o piteres. Totes són originàries d’Amèrica Central i la seua gran roseta assentada de fulles coriàcies, generalment espinoses a la vora i l’àpex, és molt característica. Com ho és també la llarga inflorescència que arriba a fer 10 m d’alçària, amb nombroses flors i propàguls gemaris, que provoca la mort de la planta per esgotament. Les piteres són, per això, plantes monocàrpiques, és a dir, que floreixen una sola vegada en la seua vida. Les grosses fulles són molt fibroses i d’aquestes s’obté el fil de pita o sisal, per això hi van haver en algunes zones seques i càlides d’Europa grans plantacions d’Agave americana, de les quals encara queden restes a Almeria. De les piteres també s’obtenen begudes alcohòliques com el mescal o el tequila per fermentació de la polpa de les fulles. En la col·lecció, a més dels grans exemplars d’Agave americana, A. albicans, A. horrida i A. attenutta, s’hi poden veure algunes de les piteres nanes, com ara A. victoriae-reginae, A. filifera i A. parviflora.
Un passeig per la col·lecció de suculentes ens permetrà descobrir altres agavàcies que com les piteres tenen nombroses fulles espinoses i coriàcies, agrupades al final de les tiges, de les quals destaca una gran inflorescència, ramificada o no, amb nombroses flors, encara que el seu desenvolupament no ocasiona la mort de la planta. Entre aquestes destaca per la seua grandària Yucca elephantipes i per les seues fulles estretes aplicades a la tija Y. rostrata. Ambdues pertanyen a un gènere exclusivament americà, que viu de manera natural als deserts centrals del continent. Per la seua raresa és interessant Beschorneria yuccoides, amb la seua característica inflorescència rogenca i les fulles blaves sense espines, i Dasylirion texanum, D. longifolium i D. serratifolium, amb les estretes fulles i la seua vistosa inflorescència, totes originàries dels deserts mexicans.

Però la base de la col·lecció de suculentes és formada pels cactus. Les cactàcies formen una gran família natural de plantes, que agrupa unes 2.000 espècies. Gairebé totes del continent americà, on s’estenen d’Alaska a Xile. Són les plantes suculentes més conegudes pels aficionats a la jardineria i el seu conreu es troba molt estès per les formes curioses de les seues tiges i la bellesa de les seues flors. La majoria dels cactus manquen de fulles o les perden en els primers moments del desenvolupament i les tiges han de mantenir-se verdes per poder fer la fotosíntesi. Tenen tiges cilíndriques capaces de plegar-se o inflar-se segons el contingut d’aigua, amb freqüència cobertes de pèls o de ceres blanquinoses que minven la seua transpiració i sempre protegides per les espines dels atacs dels herbívors.

Al Jardí es conreen moltes espècies de cactus que recullen la seua diversitat. Pereskia grandifolia mostra com alguns cactus desenvolupen fulles vertaderes. Els exemplars d’Echinocactus grusonii són característics per les seues tiges esferoïdals, mentre que les figueres de pala Opuntia maxima o O. linguiformis tenen les tiges aplanades, i Cereus peruvianus o Trichocereus pasacana les tenen columnars.

Segurament l’ús ornamental dels cactus és el més estès, encara que també tenen uns altres aprofitaments. Les figueres de pala produeixen fruits comestibles, les figues paleres, i es fan servir per formar tanques i fins i tot per al conreu del porquet de Sant Antoni per a usos tintoris.
La col·lecció de plantes suculentes continua a la Caseta del Romaní, hivernacle originalment dedicat al conreu de les falgueres i que el 1990 es va habilitar per allotjar-hi una col·lecció de plantes crasses sensibles a les suaus gelades valencianes. L’hivernacle té dues parts ben diferenciades, en la primera meitat són les plantes de menor port, entre les africanes les més significatives hi ha crassulàcies, aïzoàcies i liliàcies. Dels cactus, en podem destacar els diversos Astrophytum, Notocactus, Rebutia o Parodia. A la meitat del fons són les plantes de major desenvolupament, entre les quals cal destacar-hi la col·lecció de més de 100 espècies diferents del gènere Mammillaria, un dels més diversos de les cactàcies.