Col.leccions vives

Les palmeres formen una gran família de plantes con més de 3.000 espècies, ordenades en uns 150 gèneres, la majoria naturals de països tropicals i subtropicals.
La col·lecció de palmeres del Botànic es va iniciar a mediats del segle XIX i es troba repartida per tot el Jardí, des de qualsevol punt es poden veure les seues esveltes tiges i els seus plomalls de fulles sobresortint de l’arborat. És una de les millors i més interessants de Europa, con més de 120 espècies conreades a l’aire lliure, molts dels exemplars son casi dos vegades centenaris.
La col·lecció es completa a l’hivernacle de la bassa, construït el 1888, on es conreen palmeres tropicals sensibles al fred.

Es una prolongació de l’aula que està present a tots els jardins botànics del segle XVIII, ocupa la meitat sud del Jardí i es la col·lecció més antiga. Va ser creada fa 200 anys per a donar en ella les classes pràctiques de botànica, encara avui compleix esta funció. En 16 quadres reuneix plantes de tot el món ordenades sistemàticament i mostra la seua diversitat actual, després de 300 milions de anys sobre la Terra. Els dos primers quadres es dediquen a les monocotiledònies, el tercer a las gimnospermes i els altres tretze a les dicotiledònies. Un recorregut ordenat permetre apreciar els principals canvis evolutius de les plantes: la reducció de la grandària de les flors i de les plantes, les adaptacions a la pol·linització pel vent, els insectes o les aus, etc.

Una mostra de les ecosistemes valencians es troba a una rocalla creada el 1990, a la que es diu “la Montanyeta” per ser l’única elevació existent al Jardí. Ací se han desenvolupat varies unitats temàtiques que representen la varietat de la flora i el paisatge valencians.
Està recorreguda per un menut rierol i a ella es pot veure el arenal coster, la rambla, el bosc mediterrani amb carrasques i aladerns, la garriga amb coscolles i margallons, o el matoll sec amb farigoles, romanís i argilagues.
També hi han plantes rupícoles entre les que es troben alguns dels endemismes valencians més característics, propis dels penya-segats litorals de la Marina, o dels cingles verticals de la Tinença de Benifassà.

La regió mediterrània posseeix una de les flores més originals i riques de la Terra, més de la meitat de les espècies son exclusives de aquest territori i moltes viuen sols en àrees molt menudes.
La rocalla del Jardí reuneix una col·lecció de plantes endèmiques del Mediterrani, algunes molt amenaçades i actualment protegides, i tracta de mostrar al visitant la influencia del aïllament geogràfic sobre la diversificació de les espècies: la vicarianza.
Junt a aquesta riquesa florística es poden veure també alguns dels conreus llenyosos (olivera, garrofer, ametller) que des de fa milers d’anys s’han estens per tot el Mediterrani i que li donen certa unitat cultural.

L’umbracle de ferro i rajola va ser construït el 1900. Destaca per la seua coberta autoportant i els adorns neogrecs de les columnes i els remats.
El tendal tamisa la llum i crea una suau ombra que permetre el desenvolupament de les plantes esciòfiles. Son plantes amb fulles grans, molt verdes, capaces d’assimilar la energia de la llum difusa.
Hi ha palmeres dels densos boscos subtropicals, falgueres arborescents d’América Central, ficus asiàtics, aràcies americanes, araliàcies d’Àsia o Austràlia, diverses varietats de la heura europea i begònies de tot el món.
Per la gelosia de la façana sud trepen els rosers i al peu dels adorns de ferro hi han cossiols grans amb arbocers i gazànies.

Va ser construït entre 1860 i 1862, i es un magnífic exemple del us primerenc del ferro i el vidre com materials constructius.
Al entrar criden l’atenció les lianes que cobreixen el mur. També son cridaneres les plantes epífites, orquídies o bromeliàcies, que viuen a les rames dels arbres, sobre troncs caiguts o a les cistelles penjades de fibra de coco. Destaquen la palmera botella de les Mascarenyes, el bambú ventricós i el castanyer de la Guayana.
Algunes plantes son freqüents als nostres llars com ficus o dràcenes. Altres produeixen fruits comestibles com el cafè, el bananer o la pinya tropical. Hi ha falgueres arborescents i plantes de flors i fulles vistoses.

A les fonts, basses, estanys i rierols del Jardí hi ha plantes aquàtiques de distints tipus, però la col·lecció més importants es situa a la bassa que dona nombre a l’hivernacle de les palmeres tropicals.
Les plantes es conreen en grans cossiols. Als que sobresurten de l’aigua estén les espècies que viuen sols amb les arrels submergides: bogues, papirs, tàlies, cales.
Als submergits les de fulles flotants que arrelen al fons: nenúfars, lotus dl’Índia. A més a més, per la bassa floten lliurement, sense cap fixació al sòl, jacints, llentilles i enciams d’aigua.
L’estiu, amb els nenúfars en flor, es la època de major esplendor de la bassa.

En el extrem nord del Jardí s’estén una zona arbrada on durant anys se han plantat grans arbres, els més característics dels boscos de la Terra. Amb el pas del temps s’ha desenvolupat un curiós bosc imaginari dens, ombrívol i fresc.
La majoria dels arbres son caducifolis com el gran roure americà, el pecaner, l’auró de Montpeller o la morera de paper. Amb ells conviuen altres de fulla persistent com el pi pinyoner, la carrasca, el teix o la fotínia. També hi ha palmeres datileres i canàries, livistònies, sabales i wasingtònies. Entapissant el sòl es troben diverses espècies que toleren be l’ombra: falgueres, ruscos, bambús, cintes.

De totes les espècies vegetals sols unes poques, la majoria pertanyen a la família de les gramínies, poden ser usades per a crear gespes. Tenen que suportar la sega sistemàtica i freqüent, resistir el trepig i formar un tapís verd, continu i compacte.
Al Jardí es dediquen dos quadres a mostrar les espècies més utilitzades en les gespes per a climes mediterranis. Cada espècie ocupa un buit i rebre el tractament de prada artificial, con segues, regs, adobaments, etc.
Seguint una pràctica molt estesa en jardineria, les gespes s’han combinat amb coníferes com pi de Xile, sequoia gegant, xiprer calb, cedre, tuja, ginebre, savina.

A les flors es disposen els òrgans sexuals de les plantes, generalment encerclades d’una o varies envoltes més o menys vistoses i acolorades, i de grandària variable. Les flors més cridaneres son les que deuen atraure als insectes per a assegurar la seua pol·linització.
Per a augmentar la gamma de colors i trencar el monòton verd del Jardí, hi ha massís de planta de temporada on es succeeixen les flors pròpies de cada època: sàlvies, begònies, petúnies, pensaments, primaveres, calèndules, mantenen durant tot l’any la presencia de vius colors.
També alguns arbres i arbustos contribuïssin al acolorit del Jardí formant, en ocasions, con les flors caigudes, un dens tapís de color damunt del sòl.

Les plantes crasses estén adaptades a condicions extremes de aridesa. Quant plou son capaces de acumular aigua en els teixits interns i aprofitar-la durant les llargues èpoques de sequera. La majoria procedeixen dels deserts d’Amèrica i Àfrica.
Al Jardí estén ordenades per la sua procedència geogràfica. Així la major part del quadre del sud es dedica als deserts africans (Canàries inclosa), allí poden veure-se cardones, euforbies arbories, aloes, aeonios, aizoàcies i crassulàcies. Les plantes americanes ocupen la meitat nord i la seua col·lecció està formada per cactus globosses o columnars, figueres de pala, iuques i piteres.
La col·lecció continua en la "Caseta del Romaní", un hivernacle on estén les espècies més sensibles al fred.

Les plantes enfiladisses o lianes son un exemple de adaptació dels vegetals a la busca de la llum. Creixen tan ràpidament en longitud que no poden mantenir-se dretes por si mateixes i necessiten un suport.
El Jardí es troba totalment rodejat per un mur, típic dels antics horts valencians. Aprofitat esta estructura es va disposar en la part interior una col·lecció de plantes enfiladisses.
Al llarg del mur poden veure-se distintes estratègies de fixació: les arrels caulogèniques de les heures, les espines dels rosers, els circells volubles de les vinyes i passiflores, els circells rígids de l’ungla de gat, o las tiges volubles dels lligaboscs i les glicines.

Les plantes son fonamentals no sols com productores d’oxigen i d’aliment per a els animals, sinó també com font de la major part dels productes que la humanitat necessita per a subsistir. Des de sempre l’home las ha utilitzat com aliment, vestit, alberg, medicina, font de calor. Però dels cents de mils d’espècies vegetals que hi ha al món sols unes poques son conreades, son les plantes útils.
Varies col·lecció es dediquen a elles al Jardí. Estén agrupades per el seu us i forma de conreu, hi ha plantes medicinals, tèxtils, de secà, d’horta, fruiters, cítrics o tintoris. Cada una es conrea i collita de forma tradicional, respectant l’alternancia de conreus i les èpoques de sembra.

Davant de l’hivernacle tropical es troben, tot formant-hi un conjunt harmònic, quatre hivernacles petits de ferro i vidre construïts al final del segle XIX. Estén parcialment soterrats i durant anys van servir com estufes de propagació on es realitzaven les sembres i les estaques per a produir les plantes que després es traslladaven a les col·leccions del Jardí.
La restauració de 1990 va servir per a recuperar-los i obrir-los al públic. Damunt les antigues taules de sembra es va instal·lar, en cadascú d’ells, una col·lecció de plantes, singular, atractiva i exòtica (falgueres, orquídies, bromeliàcies i plantes insectívores), que no podien mantenir-se a l’aire lliure.

	El Jardí Botànic de la Universitat de València es un típic jardí universitari com els que van sorgir al segle XVI a la Europa renaixentista. Des de fa 200 anys ocupa l’antic Hort de Tramoieres, al centre històric de València. L’objectiu principal del Jardí sempre ha segut mostrar la diversitat de les plantes, ordenades en col·leccions científiques, útils per a la docència i la investigació universitàries. En l’actualitat es conreen a ell unes 4.500 espècies distintes, ordenades en 20 col·leccions diferents. La Escola Botànica es la major i a ella es uneixen 19 col·leccions monogràfiques, que mostren les plantes útils, las dels deserts o els tròpics, les aquàtiques o les carnívores, les autòctones o les exòtiques, etc.