La gespa és l’herba menuda i espessa, generalment graminoide, que cobreix la terra. És un element natural als països temperats i a les muntanyes, on forma prades. Però no ha estat usada als jardins mediterranis fins a èpoques ben recents a causa de la influència en la jardineria de les pràctiques anglosaxones. L’ús de la gespa com a element bàsic dels jardins es troba molt estès, tant a nivell públic com privat, però el nostre clima no és el més apropiat per al seu manteniment per la qual cosa el seu ús és qüestionat i en el paisatgisme actual tracten d’evitar-lo per l’excessiu consum d’aigua que suposa.

I és que les superfície cobertes amb gespa constitueixen un magnífic fons decoratiu que fa destacar qualsevol altre element del jardí, els massissos, els arbres i les flors. A més una gespa ben desenvolupades i ateses, molt verda, és relaxant per a la vista i produeix sensació de benestar.

De totes les espècies vegetals només unes poques, la majoria pertanyen a la família de les gramínies, poden ser emprades per a la instal·lació d’una gespa. Això és degut al fet que han de reunir simultàniament tres característiques: 1) Capacitat de suportar les segues sistemàtiques i freqüents; 2) Resistència a les trepitjades i a l’arrencament; 3) Han de formar un tapís verd, continu, compacte i uniforme.

Les gespes que s’instal·len habitualment als nostres jardins o camps esportius són compostes per una mescla d’espècies, cada una de les quals aporta una qualitat i en conjunt la fan útil per a l’ús que es desitja donar-li.

Al Jardí Botànic, en dos quadres situats entre l’umbracle i les plantes suculentes, s’ha desenvolupat una col·lecció de les espècies més utilitzades en les gespes per a climes mediterranis. Cada espècie ocupa un buit i se li fa un tractament de prada artificial, amb retallades, adobaments, regs, etc., i d’aquesta manera s’hi pot observar el comportament de cada una d’aquestes, les seues característiques, la seua resposta als tractaments i la seua estacionalitat.

Hi ha espècies molt conegudes com el gram fi (Cynodon dactylon) o el gram americà (Stenotaphrum secundatum), al costat d’altres menys freqüents, però de gran qualitat com festuques (Festuca ovina), agrostis (Agrostis stolonifera) o poes (Poa nemoralis). També hi és la dichondra (Dichondra repens), una de les poques espècies utilitzades com a gespa que no és una gramínia, és una convolvulàcia estolonífera, rèptil de fulles cordiformes.

Al Jardí, com a la major part dels jardins actuals, s’ha combinat la gespa amb les coníferes, entre les quals destaquen per la seua raresa el pi de Xile (Araucaria araucana), la sequoia gegant (Sequoia sempervirens) o el taxodi (Taxodium distichum).