Carlos Bento
Els hivernacles i l'umbracle de fusta
L'estufa tropical
L'umbracle
Altres hivernacles i el mur
L'edifici d' investigació
Els hivernacles i l’umbracle de fusta
Quan el Jardí Botànic es va establir, fa gairebé 200 anys, a l’Hort de Tramoieres es van fer obres per adequar-lo a l’ús científic i docent que tindria. Des d’aleshores, el Jardí ha continuat transformant-se per poder atendre-hi en les millors condicions el conreu de les plantes que formaven les seues col·leccions, la recerca que s’hi desenvolupava, i la docència que s’hi impartia. Durant aquest temps s’hi han construït edificis, hivernacles i umbracles, alguns n’han desaparegut, altres, de gran valor arquitectònic, encara s’hi conserven i mereixen la nostra atenció.
Des que la Universitat es va fer càrrec de l’hort original, va ser-hi necessària la intervenció d’arquitectes per transformar-lo en un jardí botànic. En els primers anys s’hi van traçar els corredors, s’hi van definir els quadres de plantació, s’hi van adequar les sèquies de reg i es van habilitar aules i despatxos a l’antiga alqueria.
Però aviat va ser evident la necessitat de disposar-hi de llocs adequats per protegir els conreus exòtics del fred, a l’hivern, i del sol i la calor, a l’estiu. Els primers hivernacles i umbracles es van construir quan era director Josep Pizcueta. Entre el 1845 i el 1850 es va alçar, al costat del límit est, per on discorre la sèquia de Na Rovella, al lloc que avui ocupa l’hivernacle de la bassa, un hivernacle de fusta i vidre projectat per l’arquitecte Timoteu Calvo. El projecte es conserva a l’arxiu de la Universitat com a part de la proposta de restauració que va elaborar Ildefons Fernández el 1867. Va ser un hivernacle orientat al sud, amb l’estructura de fusta recolzada sobre un mur de maçoneria que el tancava pel nord i coberta d’un sol vessant, també cap al sud. Cobria una superfície de 180 m2, tenia 30 m de llarg i 5 m en el punt més alt. Poc anys després es va construir a l’esquena d’aquest hivernacle, a l’espai que actualment ocupa a la Muntanyeta, un umbracle d’uns 800 m2, amb 57 columnes de fusta i coberta vegetal.
Van ser unes construccions útils, però poc duradores. La humitat i la calor van facilitar la descomposició ràpida de la fusta i en pocs anys les instal·lacions van quedar arruïnades.
L'estufa tropical
A mitjan segle XIX es van construir als jardins botànics més importants d’Europa grans hivernacles de ferro i vidre. El 1858 Josep Pizcueta va plantejar la necessitat de construir al Jardí valencià una gran estufa tropical de ferro i vidre semblant a les que ja hi havia en altres jardins europeus i, a causa del seu elevat cost, es va sol·licitar suport econòmic al Ministeri de Foment. L’any següent Pizcueta va ser nomenat rector de la Universitat i des del seu nou càrrec va impulsar la construcció de l’estufa tropical. Per a dur endavant el projecte es van sol·licitar estudis i pressupostos a diversos constructors francesos, els quals van ser desestimats per l’elevat cost. Finalment, l’arquitecte valencià Sebastià Monleon va rebre l’encàrrec de construir-la.
Sebastià Monleon Estellés, nascut a València el 1815, va fer els seus estudis a l’escola de la Reial Acadèmia de Sant Carles, de la qual més tard va ser professor. Va ser també president de la Societat d’Arquitectes. Pel que fa al seu estil arquitectònic, hi ha un predomini dels valors constructius i funcionals sobre els formals o d’estil, en la línia del que s’ha anomenat racionalisme acadèmic. Entre les seues obres figuren la remodelació de les façanes de la plaça Redona i, en qualitat d’arquitecte de la Universitat, la del claustre de l’antiga seu de la Universitat, al carrer de La Nau. És autor també d’importants edificis com la majestuosa casa Oliag a la plaça de Tetuan, l’asil de Sant Joan Baptista, la Plaça de Bous i l’antiga Facultat de Medicina, juntament amb l’Hospital General.
L’estufa o hivernacle tropical és la construcció més important del Jardí Botànic, no sols pel seu valor històric, sinó per ser una obra de gran valor arquitectònic, com a exemple de l’aplicació primerenca a Espanya de l’arquitectura del ferro i el vidre. Es troba situada al centre del Jardí i, pel fet d’estar inspirada en models propis de climes més freds, orientada cap al sud. La seua construcció destaca per la senzillesa. Es tracta d’una gran vela corbada de ferro i vidre, de 24 m de longitud, 8,25 m de llum i 9 m d’alçària. L’estructura arquejada sosté 465 m2 de vidriera composta per 5.342 vidres. La part superior es recolza en un mur gruixut de maçoneria, que més tard es va aprofitar per adossar l’antic edifici de direcció, i la inferior es recolza en un vessant de pedra. Sobre la coberta es van construir dues passarel·les que permetien l’accés a les veles d’ombrejat. Anys després que finalitzés es van col·locar vidres practicables a la façana oriental per millorar-ne la ventilació i refredar-ne l’interior. Constructivament cal destacar-hi que els perfils que sustenten la vidriera i les passarel·les de manteniment que cenyeixen la coberta són autoportants i no es recolzen en cap estructura auxiliar.
Amb anterioritat al 1860 sols s’havien construït a Espanya ponts de ferro amb materials francesos, dissenyats i dirigits per tècnics estrangers. Tanmateix, tant l’estructura de perfil de ferro, laminat en calent, com la vidriera de l’hivernacle tropical van ser fabricades, no sense moltes dificultats, íntegrament a Espanya. La manyeria es va enviar des de Bilbao i va ser el manyà valencià Francesc Seytre qui es va encarregar de corbar els perfils i muntar l’armadura metàl·lica. La vidriera la va proporcionar “La Coruñesa”, després de diverses gestions en fàbriques de Bèlgica, París, Cartagena i Àvila.
L’hivernacle tropical del Jardí Botànic va passar a formar part de l’elenc d’edificis importants construïts amb ferro i vidre a Europa durant la segona meitat del segle XIX, entre els que cal destacar la Palm House del jardí botànic de Kew, a Londres, obra de Turner i Burton, construïda el 1848, el Crystal Palace, també a Londres, de Joseph Paxton acabat el 1851, Les Halles de París, de Baltard i Callet el 1857, la famosa fàbrica de xocolate a Noisel sur Marne, construïda el 1872 als voltants de París, per Jules Saulnier, obra clau en el desenvolupament de l’arquitectura amb estructura metàl·lica, i l’ampliació dels magatzems Au Bon Marché a París, obra de Boileau i Eiffel, el 1876.
A l’arxiu de la Universitat de València es conserva la documentació relacionada amb la construcció de l’estufa i, formant-ne part, un plànol del projecte de Monleon que va permetre dur a terme, entre el 1989 i el 1991, la restauració de la forma més respectuosa possible amb el disseny original. Es va conservar l’estructura metàl·lica original que, una vegada eliminat l’òxid, es va tractar amb antioxidant i pintura. Es va recuperar el petril de pedra original incorporant-hi un canaló per allunyar-ne humitats i s’hi va reposar la ventilació a la testera de llevant. A més, s’hi van instal·lar sistemes de reg, calefacció, humectació i ombrejat amb els quals mantenir les condicions de llum, humitat i temperatura apropiades per al conreu de plantes d’ambients tropicals i humits.
L’umbracle
Al final del segle XIX, quan es va arruïnar l’umbracle de fusta construït en temps de Pizcueta, Eduard Boscà, director del Jardí, va plantejar a la Universitat la necessitat de construir-ne un nou.
El projecte es va encarregar el 1897 a l’arquitecte madrileny Arturo Mélida y Alinari, aleshores arquitecte de la Universitat de València, nascut el 1849. A més d’arquitecte, Arturo Mélida va ser escultor, pintor i decorador, enquadrat en el corrent del romanticisme historicista del segle XIX. És autor del monument a Cristòfol Colom erigit a Madrid el 1877 i del seu sepulcre, actualment a la catedral de Sevilla. Membre de la Real Academia de San Fernando i conseller d’Instrucció Pública, va restaurar el claustre de San Juan de los Reyes a Toledo i és autor del palau de Liniers a Burgos.
Mélida va concebre una coberta semicilíndrica d’estructura metàl·lica recolzada sobre unes gruixudes pilastres de rajola cara vista. Els arcs de 24 m de llum no es recolzaven en cap element auxiliar i, al centre, l’umbracle tenia una alçària de 12 m. L’ombra era produïa per un sistema de veles disposat sobre l’estructura que s’estenien i es recollien manualment, per a la qual cosa va dissenyar unes passarel·les laterals recolzades sobre les pilastres i una zenital, sobre l’estructura. El projecte es contemplava amb la decoració de les baranes, les pilastres de rajola i l’arc de ferro amb palmetes i vasos d’estil neogrec fets en zinc repujat. L’estructura va cobrir una superfície de 560 m2.
EEl 1987 l’umbracle es trobava en un estat lamentable, les veles d’ombrejat havien estat substituïdes per una coberta permanent de branques de bruc, que havia estat envaïda per diferents plantes enfiladisses, les pilastres de rajola es trobaven clivellades i s’hi havien instal·lat arbres i arbusts que van accelerar el procés de deteriorament. Finalment, l’umbracle va sofrir un incendi que va deixar l’estructura metàl·lica totalment rovellada i retorçuda i que va acabar d’arruïnar-lo
Com en el cas de l’hivernacle tropical, per a la restauració de l’umbracle es va fer un estudi precís del projecte original, tant de la memòria com dels plànols de Mélida, conservats a l’arxiu de la Universitat. Amb això es va aconseguir una fidel reconstrucció d’aquesta magnífica peça arquitectònica.
L’estructura metàl·lica i les pilastres no van poder mantenir-s’hi i van ser enderrocades. Els arcs de ferro es van substituir per altres nous i entre aquests es van disposar perfils de ferro que substituïen les antigues veles i produïen l’ombra necessària. Es van reconstruir les pilastres de rajola fent servir, en la mesura del possible, les rajoles massisses recuperades de les columnes enderrocades, que van servir també de model per fabricar les que es van necessitar per completar l’obra i per traçar els rastells dels camins.
No hi havia restes ni constància documental que demostrés que els elements ornamentals haguessen estat executats en el seu dia. Mélida va assenyalar en la memòria del projecte que es fessen en zinc repujat, tècnica que avui dia sols conserven alguns orfebres als quals es va consultar i va resultar inviable la reposició amb aquest material. Per això i a partir dels dibuixos del projecte es van tallar motlles de fusta que després es van executar en foneria de ferro. També es va recuperar la bassa central per a reg eliminada en la reforma del 1966 i el traçat original de corredors i quadres de plantació.
Altres hivernacles i el mur
Amb la construcció de l’estufa tropical no es van resoldre totes les necessitats que tenia el Jardí per produir-hi plantes, fer assaigs i protegir col·leccions específiques. Al final del segle XIX es va abordar la construcció de nous hivernacles i es van substituir els de fusta que estaven totalment arruïnats. Així es van construir els hivernacles menors, la Caseta del Romaní i l’hivernacle de la bassa.
L’hivernacle de la bassa, construït el 1888 en substitució de l’antic de fusta de Timoteu Calvo, segueix el model de l’hivernacle tropical però és de factura més convencional. Els perfils que suporten els vidres se sustenten en una estructura principal de doble T. Els arcs es recolzen en un mur de maçoneria situat al costat nord i en un faldó de pedra que fa de base. Té una alçària màxima de 6 m i cobreix una superfície de 150 m2. Durant la restauració s’hi va instal·lar calefacció, ombrejat i reg per aconseguir les condicions apropiades per al conreu de palmeres tropicals.
Davant de l’hivernacle tropical es van situar quatre petits hivernacles de ferro i vidre, construïts durant la direcció de Josep Arévalo Baca. Els quatre presenten característiques semblants, s’han construït a doble vessant envidrat i soterrats fins a una profunditat d’1,5 m. La coberta es sosté sobre uns arcs apuntats, recolzats en terra, que s’hi eleven fins 3,5 m. Cada un d’aquests cobreix una superfície de 40 m2 i els seus eixos principals es troben orientats en direcció est-oest i exposen un vessant al sud i un altre al nord. A l’interior s’accedeix per unes escales d’obra situades entre aquests. Van ser concebuts com a estufes de producció. S’hi feien les sembres i les plantacions d’estaques per obtenir plantes que després es traslladaven a les diverses col·leccions del Jardí. Aquest ús es va mantenir fins al 1990. Amb la restauració del Jardí es van fer modificacions per permetre-hi l’exposició al públic de petites col·leccions de plantes. A més van ser dotats de moderns sistemes de calefacció, humectació, reg i ombrejat per assolir-hi les condicions ambientals més propícies per al conreu de falgueres, orquídies, bromel·liàcies i plantes carnívores.
L’hivernacle conegut com la Caseta del Romaní, és l’antiga estufa de les falgueres. Situat darrere de l’hivernacle de la bassa, s’hi accedeix per una caseta antigament ocupada per la caldera de calefacció. En aquesta construcció domina la rajola cara vista que tanca completament la caseta d’accés, amb teulada a quatre vessants, i els laterals de l’hivernacle, com els anteriors, parcialment soterrats. L’estructura metàl·lica original estava molt deteriorada i per això va ser substituïda per tancaments d’alumini autoportant. Es va respectar el projecte original i es van mantenir els dos vessants plans de la coberta, que es va renovar completament, així com les finestres de ventilació al llarg de la paret. Aquest hivernacle es va dedicar al conreu de plantes crasses, per la qual cosa va ser necessari instal·lar-hi sistemes de calefacció i humectació.
Una altra de les construccions recuperades va ser l’antiga estufa freda. Formada per una estança única i diàfana, amb murs de maçoneria, grans finestrals, estructura de cintra de fusta i coberta de teula, es trobava totalment transformada per haver estat dedicada a usos diferents dels originals i convertida en un aquari. L’espai es trobava tapiat, els finestrals cegats i les cintres cobertes per un fals sostre, amb un greu atac de tèrmits. Amb la restauració es va aconseguir recuperar la seua antiga esplendor amb l’obertura de bell nou dels finestrals i la renovació completa de les cintres de fusta i la coberta de teula. Actualment alberga una sala multiusos.
Un element arquitectònic original és la tàpia de tancament del Jardí, característica dels antics horts valencians, que tancava també el de Tramoieres. En molt mal estat, es va rehabilitar mantenint el seu caràcter opac, però dotant-la d’una pilastrada, més d’acord amb el nou ús com a jardí, de manera que per l’interior serveix de suport a la col·lecció de plantes enfiladisses. Igualment es van restaurar els registres que, des del Jardí, permeten l’accés a la sèquia de Na Rovella, que discorre al llarg del límit est.
L’edifici d’investigació
Per completar el ambiciós projecte de restauració del Jardí Botànic plantejat el 1987, una vegada rehabilitades les col·leccions de plantes vives i, amb aquestes, els antics edificis, sols mancava dotar-lo d’una estructura adient per poder atendre adequadament les activitats científiques, docents i d’educació ambiental que ha de desenvolupar un jardí botànic modern.
La construcció d’un edifici d’investigació era imprescindible per abordar tots els projectes científics, educatius i culturals que es plantejava el Jardí. El projecte es va encarregar a Carlos Bento i Luis Gay, els arquitectes que havien dirigit la rehabilitació de les construccions històriques, i es va buscar un emplaçament que en cap cas afectés les plantacions del Jardí ni el seu traçat o estructura. Per això el nou edifici se situa a l’extrem sud del Jardí i ocupa una franja de terreny limítrof, d’uns 1.200 m2, que dóna al carrer de Quart, en la qual ja hi havia edificacions abans del 1802, quan el Jardí es va traslladar a l’Hort de Tramoieres. El 1987 aquestes construccions estaven en estat de ruïna. L’edifici es troba ubicat en un entorn de velles construccions i s’integra en un barri de marcat caràcter residencial i d’una certa tradició artesanal que encara hi perviu malgrat que és objecte d’una profunda renovació.
L’edifici projectat respon a la necessitat de disposar al Jardí Botànic d’un centre ben equipat per poder desenvolupar-hi, en condicions adients, tots els aspectes que exigeix la investigació botànica moderna. Al mateix temps, havia de donar resposta a les necessitats de projecció social, divulgació i acció educativa i cultural pròpies d’un jardí botànic actual.
Per això es va plantejar la construcció d’un edifici que a més de resoldre el complicat joc de relacions contraposades en les heterogènies funcions que se li assignen, tracta de configurar una simbòlica “entrada principal” o “porta d’entrada” que marca els límits o la frontera entre els espais urbans contaminats de pragmatisme i els espais públics de l’interior, tancats o oberts, però reservats a la silenciosa contemplació de la naturalesa i de l’estudi de les seues lleis i normes reguladores.
A partir d’un simbòlic pati circular, l’eix principal del qual tracta de concatenar-se amb l’eix director dels recorreguts principals del Jardí i de les seus masses arbòries, s’hi superposa, creuat, un eix ortogonal menor que, en planta baixa, encadena tots els àmbits tancats als quals poden accedir visitants i curiosos. Aquest pati és el centre que distribueix, i on concorren, tots els recorreguts i permet, en un joc de compressió i descompressió, l’accés des del carrer a l’interior del Jardí. La seua planta circular respecta escrupolosament la presència d’un lledoner (Celtis australis) de 70 anys i la façana posterior es corba davant la presència d’un gran exemplar d’Osteomeles schwerinae.
Les plantes altes, tanmateix, queden reservades a les activitats de recerca i estudi. En aquestes troben la seua ubicació l’herbari, la biblioteca i el banc de germoplasma i se succeeixen els laboratoris, els despatxos i la resta d’estances que necessiten una situació més aïllada, amb menys trànsit i enrenou, i amb millor il·luminació natural durant el dia.
Formalment, l’edifici és la resposta arquitectònica més fidel possible a l’acumulació de funcions produïda dins d’un contenidor que tracta d’expressar una estètica de denominador comú. Això sí, amb un criteri dialogant amb les arquitectures del seu entorn i amb una vocació de modèstia corporal evident que el porta a ser un paral·lelepípede volumètric, rematat a la seua cornisa per una modulada columnata i puntualitzat per una semibarroca porta d’entrada, record dels significats moriscs de la història passada.
Proporcionalment s’hi respecta l’escala imposada per l’església veïna de Sant Sebastià. La seua imposta marca els límits d’alçària de l’edifici i amb això es crea una vorada figurada que corona, d’alguna manera, el conjunt edificatiu de la plaça.
La situació de la porta d’entrada al recinte obeeix al respecte que mereix l’eix estructurant dels parterres del Jardí Botànic, que creua en aquest punt amb l’eix urbà del carrer de Quart, i que articulat amb la plaça de Sant Sebastià, a través d’un zig-zag, també rememora velles línies trencades de la història de l’arquitectura espanyola amb inspiracions morisques.
Els materials emprats a les façanes exteriors i a la del pati central són pedra calcària d’Ulldecona, formigó vist i panell d’alumini lacat. La seua utilització, solucions constructives i especejament són un compromís entre l’entorn clàssic de l’edifici i el seu caràcter de porta del Jardí històric, i la seua fidelitat al moment en què va ser construït.
