EL BOTÀNIC ARA

ÉS ESTIU AL JARDÍ

LLUM, COLOR I FRESCOR

CATÀLEG VIRTUAL D'ESPÈCIES VEGETALS

Phaseolus lunatus

FAMÍLIA : LEGUMINOSAE NOM CIENTÍFIC : Phaseolus lunatus NOM COMÚ : GARROFÓ COL·LECCIÓ DEL JARDÍ : Plantes útils: Hortícoles DESCRIPCIÓ :

Es tracta d'una exuberant planta enfiladissa, amb tiges estriades que s'enrotllen fàcilment i pràcticament glabros (sense pèls). Té unes vistoses fulles compostes, d'un viu color verd, que estan formades per tres folíol de forma ovado-romboïdal, d'àpex agut i base arredonida. Les seues xicotetes flors, reunides en inflorescències tipus raïm, són de color rosat o violeta clar, amb el calze campanulat i una corol·la característica en forma de papallona (típica de les lleguminoses), per a facilitar la pol·linització, formada per cinc pètals: un de superior més desenvolupat (estendard), dos laterals (ales) i dos inferiors (quilla) en espiral. Els fruits, d'altra banda, són baines oblongues (més llargues que amples), aplanades, falcades (corbades com una falç) i de color verd, que inclouen de tres a sis llavors grans, blanques, aplanades i amb forma de renyó, que poden estar més o menys tacades de color morat o negre, en funció de la varietat. Al Botànic s'està conreant la varietat tradicional valenciana Phaseolus lunatus var. pintat, en la col·lecció de plantes útils.

HÀBITAT :

Aquesta lleguminosa, en estat silvestre, és originària de les zones tropicals i sub-tropicals d'Amèrica, on creix formant matolls en boscos tropicals caducifolis i sub-caducifolis, però també en clars, dunes, costes sorrenques, ribes de camins i terrenys abandonats. Una espècie silvestre que va ser domesticada per primera vegada, per a l'aprofitament de les seues llavors amb finalitats alimentàries, als Andes, fa uns 8.000 anys, donant lloc a varietats de llavor gran conegudes com a tipus ‘Lima’; i una segona vegada en Mesoamérica, fa uns 1.500 anys i a partir d'una forma silvestre diferent (variabilitat intraespecífica), donant lloc a varietats de llavor xicoteta conegudes com a tipus 'Siva'. Actualment es conrea per a consum en tota la seua àrea de distribució, però també en altres regions càlides del món. A Àsia, concretament a Vietnam i Filipines, i Amèrica del Nord, principalment a EUA, es conrea a partir de varietats tipus ‘Siva’, que van ser exportades des de Centreamèrica, mentre que el cultiu tipus ‘Lima’, es va estendre fins a Madagascar, via Brasil, i a Europa des de Perú (durant el Virregnat de Perú). Curiosament, en el nostre continent, només es conrea en les comarques litorals de la Comunitat Valenciana, on s'ha convertit en un dels ingredients bàsics de la nostra gastronomia popular, comptant a més amb varietats tradicionals pròpies del territori, fruit d'un llarg procés de selecció.

FLORACIÓ I FRUCTIFICACIÓ :

En tractar-se d'una planta conreada, la seua floració i fructificació depèn dels calendaris de sembra de cada zona. A la Comunitat Valenciana es fa, normalment, quan ha passat el risc de gelades, entre els mesos de març o abril. Així, entre maig i juny, és quan floreixen les plantes, i al juny o juliol, quan apareixen els fruits, que poden ser collits llavors, tendres, o si no ja en sec i de forma escalonada entre setembre i octubre, a voltes fins i tot fins a novembre.

CONSERVACIÓ :

A diferència del garrofó en estat silvestre, el cultiu de les diferents varietats d'aquesta espècie s'està veient amenaçat tant en el seu lloc d'origen, a causa de l'abandó de l'alimentació tradicional i la uniformització en el consum de llegums, com en el mediterrani on, encara que el seu consum es manté gràcies a plats tan arrelats com la coneguda paella o l'arròs caldós, es tendeix cada vegada més a la importació gràcies al seu baix preu. No obstant açò, les varietats importades produeixen un garrofó completament blanc i de textura farinosa, que res té a veure amb les varietats tradicionals del nostre territori, més saboroses i sempre amb alguna taca de color. El garrofó ‘pintat’, el de la ‘cella negra’ i el d‘ull de perdiu’, són les tres varietats valencianes més destacades, per les seues qualitats organolèptiques, no obstant açò actualment es troben en perill d'extinció, ja que només unes poques dotzenes d'agricultors conreen el garrofó local en la comarca. D'aquesta manera, s'ha iniciat una campanya per a la seua conservació que passa per la certificació d'una “Denominació d'Origen”, la custòdia de les llavors a través de l'Estació Experimental Agrària de Carcaixent i l'expansió del seu cultiu ecològic, impulsada per diferents agricultors i professionals de la restauració, i associacions com Llavors d’Ací. El Botànic es suma a la causa conreant-lo al seu racó de l'horta i donant-li difusió.

CURIOSITATS :

Una planta conreada per al consum de les seues llavors, sobretot en la província de València, on estan profundament arrelades en la seua gastronomia tradicional ja que formen part de plats tan coneguts com la paella valenciana o l'arròs caldós. I és que el garrofó, a més de saborós, és un aliment molt energètic per la seua riquesa en hidrats de carboni complexos, i també en fibra, àcid fòlic, vitamina B9 i minerals com a potassi i ferro (aquest últim de pitjor absorció que el procedent d'aliments d'origen animal). També conté bastant proteïna vegetal, que en ser combinada amb cereals, com l'arròs, es converteix en una proteïna tan completa com la d'origen animal.

Tant si s'arreplega tendre com en sec (s'ha de deixar 24 hores en remull per a rehidratar-lo abans d'utilitzar-lo), cal tenir precaució a l'hora de cuinar el garrofó i coure-lo al voltant de 40 minuts, no solament per a aconseguir una textura suau i untuosa que es desfà en el paladar, sinó per a poder degradar algunes substàncies tòxiques que conté (glucòsids cianogènics).

El nom científic d'aquesta espècie, P. Lunatus, fa referència a la forma de mitja lluna que tenen les seues llavors, mentre que a nivell col·loquial és conegut amb diferents noms en funció d'on ens trobem. En el seu lloc d'origen és conegut com pallar, que procedeix del quechua pállay i significa arreplegar del sòl o collir, no obstant açò, quan va començar a exportar-se a la resta d'Amèrica i a Europa, va passar a conèixer-se com Lima beans, en anglès, judías o frijoles de Lima, en espanyol, per a indicar la seua procedència peruana, i en valencià com fesol de la pelaïlla o garrofó, derivant aquest últim en el castellanisme garrofón

CONREU AL JARDÍ :

És una espècie molt rústica de cicle llarg que creixerà bé en sòls profunds i amb un bon drenatge. És molt exigent quant a la llum i necessita ser tutorada per a desenvolupar-se correctament. En el territori valencià se li construeix una tradicional estructura a base de canyes, sanes i resistents, lligades amb fils en forma de ve baixa invertida, que podeu observar a l'horta del Botànic.

ARTICLES RELACIONATS :

metode.es/revistas-metode/secciones/huerto-rosello/el-garrofo-de-la-paella-en-peligro.html