EL BOTÀNIC ARA

ÉS PRIMAVERA AL JARDÍ

DESPERTANT DE LA LETARGIA

CATÀLEG VIRTUAL D'ESPÈCIES VEGETALS

Tipuana tipu

FAMÍLIA : LEGUMINOSAE NOM CIENTÍFIC : Tipuana tipu NOM COMÚ : TIPA BLANCA, TIPUANA COL·LECCIÓ DEL JARDÍ : Escola Botànica, Plantes útils: Fusteres HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ :

La tipuana és una lleguminosa nativa d´Amèrica del sud, que creix de forma natural als boscos subtropicals muntanyencs de Bolívia i Argentina. També podem trobar-la assilvestrada a Brasil i Uruguai, però de forma introduïda.

DESCRIPCIÓ :

Arbre elegant i robust que pot aconseguir els 20-25 m d´altura. És caducifoli però tardà, ja que es resisteix a perdre les fulles i només ho fa per un curt període de temps. Té una copa densa i estesa amb nombroses branques tortuoses i un tronc gruixut de color gris fosc. El tronc supera fàcilment el metre de diàmetre i presenta una escorça fortament esquerdada que es va dividint en plaques amb el pas del temps. Les seues fulles compostes, de color verd clar, estan formades per 11-29 foliols sencers, alterns i amb el pecíol molt curt. Les seues xicotetes i característiques flors amb forma papilionàcia són de color groc-ataronjat amb una taca porpra o vermellosa a l´estendard, i s´agrupen en inflorescències terminals en forma de raïm. El fruit és una baina d´uns 8 cm de llarg, amb una base fèrtil i arrodonida, que tanca 3 o 4 llavors, i que continua amb un ala estriada que li confereix aspecte de sàmara i li permet dispersar-se fàcilment pel vent. És de color verd al principi i es torna marró en madurar.

FLORACIÓ I FRUCTIFICACIÓ :

Floreix de maig a juliol i seguidament, al llarg del mes d´agost, dóna els fruits que romanen a l´arbre fins l´any següent.

CONSERVACIÓ :
Al seu hàbitat natural creix en boscos mixts de muntanya, entre els 400 i els 2820 m de latitud, on diferents plantes epífites solen recobrir el seu tronc i les seues branques a la recerca de protecció i aliment. De moment no presenta amenaces rellevants ni figures de protecció, de fet en ser una espècie tan utilitzada per a l´arbrat urbà podem observar-la conreada o introduïda pràcticament en quasi tots els països de clima tropical o subtropical del planeta.
 
Al Botànic de la Universitat de València tenim tres magnífics exemplars que ronden els 180 anys i que cada any, a la fi de primavera, pinten de groc els carrers del Jardí amb les seues nombroses i diminutes flors. En "l´Escola Botànica” trobaràs els dos primers i el tercer, una mica més amagat, en la zona de “Plantes útils: fusteres”, quasi al límit esquerre-nord del Jardí.
CURIOSITATS :
És un arbre molt utilitzat en parcs, carrers i passejos per la seua floració tan bonica i per l´ombra que proporciona el seu gran port. Però s´ha de plantar sempre en espais amplis i allunyats d´edificacions a causa de l´agressivitat de les seues arrels.
 
En la seua terra natal és afectat per l´insecte paràsit Cephisus siccifolius (Chicharrita de la espuma), que en el seu estat de nimfa succiona la saba d´aquest arbre afeblint-ho, i excreta un líquid ensucrat i escumós conegut vulgarment com "el llanto de las tipas" ja que en caure des de l´arbre de forma massiva dóna la sensació de que estiga plovent. Un fenomen una mica molest que no té lloc al nostre territori.
 
El nom del gènere Tipuana va ser encunyat pel botànic anglés George Bentham en 1853 i deriva de Tipu, que coincideix amb el terme específic i que és el nom natiu de l´arbre a Bolívia. De fet en la província de Paraná va donar nom a una vall per la seua abundància. El nom popular “palo rosa” s´atribueix al color vermellós de la seua saba, que ix fàcilment en forma de resina entre les esquerdes del seu tronc i a la qual se li han atribuït propietats cicatritzants i antiinflamatòries.
 
També s´utilitza la seua fusta en embalatges i fusteria en general, ja que és fàcil de treballar, i les seues fulles serveixen de farratge per al bestiar.
CONREU AL JARDÍ :
És una espècie de ràpid creixement a la que li agrada el sol i tolera bé tot tipus de sòls. Es multiplica per llavors i admet trasplantament a la primavera o a l´estiu. A més, resisteix bé la poda, de fet recomanem formar la creu bastant alta per evitar que les seues branques tan llargues pengen fins al sòl.