EL BOTÀNIC ARA

ÉS PRIMAVERA AL JARDÍ

DESPERTANT DE LA LETARGIA

CATÀLEG VIRTUAL D'ESPÈCIES VEGETALS

Quercus cerris

FAMÍLIA : FAGACEAE NOM CIENTÍFIC : Quercus cerris NOM COMÚ : ROURE CERRIS COL·LECCIÓ DEL JARDÍ : Palmeres DESCRIPCIÓ :

Quercus era el nom usat pels romans per a referir-se als arbres que portaven bellotes, com ara alzines i roures. L’epítet específic cerris era el nom llatí clàssic d’aquesta espècie. Distribució i ecologia Propi del centre i est de la Regió Mediterrània (Est Mediterrània), arribant a l’oest d’Àsia (Regió Irano- Turariana). Poc exigent, té el seu òptim sobre sòls argiloso-silicis. Forma part de boscos mixtos, arribant fins els 800 m d’altura. Descripció: Arbre caducifoli que aconsegueix els 35 m d’alçada, de creixement moderat i longeu. Tronc recte i columnar, amb la corfa bruna fosca, grossa i profundament clavillada. Copa globosa i àmplia. Fulles marcescents, simples, alternes i peciolades; làmina subcoriàcia, d’oblongo-el·líptica a obovado-oblonga, té la base asimètrica, arrodonida o truncada i el marge lobulat, amb sinus amplis, més o menys profunds i lòbuls aguts. Arbre monoic, que floreix entre març i maig. Flors unisexuals, les masculines agrupades en aments tomentosos, groguencs i penjants; les femenines globoses, solitàries o en xicotets grups. Fruit sec i indehiscent, en anou, oblongo-ovoide, castany rogenc al madurar, amb el peduncle rígid, pubescent i una cúpula eriçada molt cridanera que almenys cobreix un terç de la bellota. Usos Espècie de bell port, molt usada en jardineria i com a barrera tallavents. La fusta és escassament utilitzada, per ser poc resistent. El sistema radical s’associa amb diversos fongs micorizògens, a Itàlia concretament amb Tuber magnatum, la tòfona blanca. Segrega una substància blanca coneguda com mannà de roure i gaz, que es ven als basars d’Iran.